HEM PERDUT L’APARTMENT !!!

Hem tingut un retorn bastant desafortunat a Nova York. Ja no tenim l’apartament que teníem.

Havíem pensat de fer un canvi d’apartament en el mateix edifici, ja que estàvem a cara nord i no teníem sol. Ens n’havíem ofert un altre al 6è pis encarat al sud. Semblava genial !!! Havíem demanat plànols abans de fer el canvi i al ser igual al que estàvem durant tot aquest temps vàrem decidir fer el canvi.

La nostra sorpresa va ser quan en entrar al nou apartament vam veure que era completament diferent de l'esperat –molt més petit i distribuït de diferent forma. A part d’això hi havia un soroll continuo i molest. Era un soroll que variava en tres sorolls diferents segons el moment. Una estona era un soroll com si estiguessin arrossegant un container metàl·lic amb les rodes travades per la vorera, en un altre moment semblava el soroll de les màquines que fan servir els paletes per fer el cimà, que roda contínuament, i en altres moments com si un tràiler no parés de fer maniobres, ara endavant ara enrere.

El trasllat l’havíem fet el divendres a la tarda, en sortir de l’escola d’anglès, i vàrem estar tot el cap de setmana patint i fent gestions a l'empresa de lloguer per si era possible tornar a l’anterior apartament, però solament podíem contactar amb el servei al client, ja que les oficines estaven tancades.

Aquí podeu veure la vista que teníem en aquest apartament, millor que en l’altra, ja que en ser l’edifici de davant de menys altura es veia la torre bessona.

 

 

Mirant més a la dreta es podia veure el skyline de New Jersey al fons.

 

 

I hi havia més llum que a l’altra però al ser més petit, i tenir aquell continu soroll era absolutament impossible d’estar-hi bé.

El dilluns ens van dir que ja no era possible retornar a l'anterior apartament perquè estava arrendat per un altre client. Estàvem negres i emprenyats perquè el plànol que ens havien donat no es corresponia gens, i si haguéssim sabut que era més petit mai hauríem demanat de fer el canvi. Al final vàrem dir que ens notifiquessin si tenien un altre apartament a cares nord. Ens varen dir que el dia 4 de febrer en tindrien un de lliure i aquesta vegada, a part de demanar els plànols, vam dir de veure’l tot i està ocupat pels llogaters. Vam concertar una hora de visita i per segona vegada no tenia res a veure amb el plànol enviat. Vàrem flipar. Però no teníem cap millor opció que acceptar aquest nou apartament que ens oferien si volíem fugir del que en aquells moments estàvem.

 

Donades les circumstàncies de no estar bé a l’apartament i d'haver d’esperar fins al 4 de febrer per tenir-ne un altre, vam decidir avançar un viatge que tenien previst fer a Chicago més endavant i així d’aquesta manera hi dormiríem menys dies.

El motiu del viatge era obrir un compte real a l’empresa Daniels Trading per operar a la CME Group (Chicago Mercantil Exchange) que agrupa els quatre mercats principals de futurs del món, la pròpia CME, la CBOT (Chicago Board of Trade) , el NYMEX (New York Mercantile Exchange) i el COMEX (Commodity Exchange).

Aquest viatge a Chicago també va ser un petit desastre ja que només d'arribar a l'aeroport ens vam enterar que s'havia anul·lat el vol que teníem amb American Airlines, ja que hi havia una tempesta de neu molt forta a Chicago i els avions no podien aterrar. Varem aconseguir un vol amb una altra companyia (United)

 

 

que aterrava en un aeroport diferent –la ciutat de Chicago té 5 aeroports. Vam fer temps com vam poder entretant no arribava l’hora de l’altra vol

 

 

i finalment a mitja tarde arribàvem a Chicago. Tot i aquest retràs imprevist vam tenir sort que l’avió aterrés donat que com podeu veure en aquesta fotografia

 

 

que vaig tirar just sortint de l’avió i hi havia molta neu a les pistes. Un taxi ens va portar a l’hotel i vam poder comprovar pel camí que realment havia nevat molt i també que hi feia moltíssim fred !!!

 

Vam anar a sopar a un restaurant Italià (Italian Village) que tenia molt bona fama i no estava gaire lluny de l’hotel

 

i després ja a dormir.

 

L’endemà (el diumenge) vam decidir visitar la ciutat i donades les circumstàncies del poc temps que teníem en Josep va tenir la gran idea d’agafar un bus turístic i visitar tot Chicago en poques hores, amb un xofer que anava explicant tot el que veiem a mesura que passàvem pels llocs.

 

La ciutat de Chicago l’anomenen la ciutat dels vents. A l’hivern és molt dur viure-hi, ja que hi fa molt fred. És una ciutat molt americana, molt més neta i amb menys transit que a New York però la vam trobar trista i avorrida. Pel que sembla com a positiu tenen importants equips de beisbol i els fans de la música poden gaudir dels famosos clubs de jazz o de blues. També tenen molta fama els seus arquitectes ja que va ser la primera ciutat a tenir gratacels

 

 

i fins fa pocs anys l'edifici més alt del món estava aquí –la Torre Sears.

 

El guia del bus era una persona molt extravertida i no parava de parlar molt ràpid. Ho feia en Anglès i no ens varem enterar de la missa la meitat i això que no va parar de xerrar contínuament, inclús vaig pensar com aquell home tenia tanta energia i si en algun moment decauria…

i no fins al final el tio va aguantar!!! Jo estava morta i esgotada de sentir tanta verborrea i ell tan fresc ja,ja,ja. Bastant curiós aquest personatge li vàrem fer una foto en un moment en que va fer una parada llarga perquè us feu una idea com era.

 

 

La volta va ser molt completa

 

i en poc més de dues hores vam poder veure tota la ciutat de Chicago –la tercera més poblada dels Estats Units, que està a tocar el llac de Michigan, que estava completament gelat, igual que el riu que travessa la població com es pot veure a la fotografia de sota

 

 

Aquí podeu veure un altra dels espectaculars gratacels de la ciutat, amb un parking per cotxes a les primeres plantes.

 

 

Després d’això vàrem anar a un famós restaurant que se suposa que les pizzes eren les millors de tot Chicago, el “Giordano’s” que va ser un dels restaurant pioners de pizza dels Estats Units. Alta vegada hem de dir que de menjar no en tenen ni la més remota idea. Veieu la pizza que fan, gruixuda com un pastel !!!

I després del tiberi en Giordano’s ens vàrem dirigir cap a la Willis Tower (anteriorment anomenada la Torre Sears) que com dèiem havia sigut l'edifici més alt del món, i ara és el segon més alt del EEUU.

 

fotografia tirada al Hall d'entrada

La plataforma d’observació de la torre Sears, s'anomena Skydeck, i es va inaugurar el 22 de juny de 1974, està situada en el pis 103 de la torre, que té una altura de 412 metres i és una de les més famoses atraccions turístiques de Chicago. Ens van tirar unes fotos genials i només per això valia la pena, però desgraciadament es van esborrar sense voler, i només ens va quedar aquesta (darrerament no tenim massa sort !!!

 

 

La tarda la vam passar a l’habitació de l’hotel veient la “Super Bowl” que retransmetien en directe per televisió des de el MetLife Stadium East Rutherford de Nova Jersey, a tocar a Nova York. Jugaven els Broncos de Denver contra el Seahawks de Seatle.

 

 

Quina cosa més avorrida. En prou feines juguen un minut i en passen dos o tres fent anuncis, i així cada vegada.

 

Això explica que aquests americans estiguin així d’estressats. I aquest patiment el fan durar 4 hores !!!

El dilluns al matí vam poder resoldre l’assumpte de l’apertura del compte de Trading

i al migdia vam agafar un taxi cap a l’aeroport. Allà vam tenir la desagradable notícia que el nostre vol s’havia cancel·lat –degut a una tempesta de neu a Nova York. Suposadament era la mateixa tempesta de neu que feia un parell de dies havia caigut a Chicago. O sigui que altre cop vam haver de trobar un altre vol i esperar-nos a l’aeroport fins que sortís –en aquest cas va ser fins a les 9 del vespre!!! Ja deiem que darrerament no tenim massa sort.
 

 

Vam fer temps com vam poder. Vam menjar a les 7 en un restaurant italià de l’aeroport

 

 

i finalment, a l’hora prevista el nostre vol va sortir i va aterrar a l'aeroport de "La Guardia" de Nova York sense cap més ensurt.

 

 

En aquest viatge no vam aterrar mai a cap dels l’aeroports previstos.

Bé, ara doncs estem en un altre apartament: el 416, en un pis més baix i més petit. Això ens ha trasbalsat bastant, tenint en compte que ens havia costat molt trobar aquell apartament, i aquests darrers quinze dies entre una cosa i altra, no han sigut els més agradables de la nostra estància a Nova York. Hem demanat a l’empresa arrendatària que sobre tot ens avisi si queda altre cop lliure el 517, i també el 617, un pis per sobre d’on estàvem que sabem segur és idèntic a l’altra. A veure si la Mare de Déu ens ajuda com fa sempre.

Els carrers del nostre barri segueixen nevats com podeu veure

 

 

 Fins a la pròxima. Petons des de la “gran poma” !!!