POTI POTI

Després de la moguda dels apartaments que hem tingut aquestes darreres setmanes tornem a tenir altre cop certa normalitat a la vida que fem a Nova York.

D'ençà que vam tornar d’Espanya ha nevat vàries vegades. La darrera va ser la nit del dimecres de la setmana passada.

 

 

Com sempre, al matí a primera hora ja hi havia una brigada de l’ajuntament traient la neu de les voreres i dels portals de les cases. Aquí poso un vídeo fet amb el mòbil:

 

Amb la neteja que fan deixen les voreres plenes de neu

 i tornant de l’escola vam aprofitar aquests pilots de neu per  llençar-nos alguna que altre bola

Pel divendres de Sant Valentí vam reservar una taula al restaurant de l’hotel Stardard, que cau en el mateix carrer Washington però uns 10 carrers més amunt, a on comença el districte de Meatpacking. Després de les classes d’Anglès vam anar al gimnàs, ens vam arreglar i a les 8 del vespre vam agafar un taxi groc a davant de casa, ja que era tard i feia bastant fred.

 

 

El restaurant estava molt ple però tot i així ens van acomodar a la part que més ens agradava. Vam demanar una botella de vi espanyol, un reserva i com sol passar a la majoria de restaurants, al cap de poc vam veure el primer detall de la poca delicadesa que tenen. Per servir un vi de reserva de 80 dòlars ho van fer en unes copes baixes. El següent detall de la poca sensibilitat que tenen el vam tenir amb l’aperitiu que van posar i que podeu veure a la fotografia de sota, uns platets amb raves i formatge parmesano !!!

 

De primer plat vam demanar una amanida per compartir i de principal la Mercè va assegurar el tir i va demanar l’únic que saben fer els americans: una hamburguesa

Jo em vaig atrevir amb unes costelles de xai. Eren bones però van esguerrar el plat amb l’acompanyament: llenties!!!

Afortunadament aquest sopar va ser més relaxat del que sol ser sopar a Nova York. Ningú ens va posar preses per acabar, i vam poder menjar un “Brownie” amb gelat i xocolata calenta  i dos cafès ristretos tranquil·lament, com ens agrada, i com hauria de ser. Després vam pujar a fer una copa a Le Bain, el pub que hi al “rooftop”, el pis més alt de l’hotel Standard, el 18è.

L’Hotel Standard es un del que més m’agraden,
 

i el recomano si us acosteu per Nova York, no ja solamente per la situació, a la punta nord de West Village, sinó també perquè és modern i tot al voltant és ple de botigues de disseny,
 

 i és un lloc amb bastant ambient nocturn.

 

L’assumpte de trobar restaurants per menjar amb tranquil·litat a Nova York es fa complicat. Nosaltres no deixem de buscar-ne pel nostre barri, com per exemple el que vam dinar el diumenge passat: l’Artusi.

Ens va agradar bastant, però la relació qualitat-preu no va ser prou compensada. Ens vam esperar uns 20 minuts a la barra bebem una copa de vi abans no ens van donar una taula.
 

 

Això d’esperar o de fer cua es habitual a Nova York. Abans de l’Artusi havíem provat de menjar un croque-madame al Buvette però hi havia una cua horrible, amb la gent esperant a fora, amb el fred que feia!

Aquí d’exemple us deixo una fotografia tirada aquest migdia (dissabte 22 de febrer) de gent fen cua per entrar a un local del carrer 14.
 

Hem pogut comprovar que a quasi totes les cuines dels restaurants hi treballen hispans, com si fos una feina normal per ells treballar a les cuines. De fet em vist algun cartell oferint feina a diversos restaurants escrits només en espanyol. Podria assegurar, sense equivocar-me gaire, que hi ha un 100% de possibilitats de trobar un sud-americà a qualsevol cuina de Nova York, i entre un 60-70% que els treballadors de la cuina de qualsevol restaurant de la ciutat siguin tots llatins. Les dones sud-americanes en la seva major part treballen fent feines de neteja, quasi no hi ha sud-americans que regentin els seus propis negocis.

Per altra banda els xinesos viuent en un món a part; el seu. L’altre dia vam arribar nos fins a Chinatown a comprar peix.

 

 

La Mercè amb molt d’encert ha descobert que si vols trobar bons productes alimentaris, vés a comprar-los allà on la gent cuina a casa seva. Els sud-americans cuinen però com que no tenen negocis propis no pots comprar-los menjar. En canvi el xinesos també cuinen a casa seva, i aquest sí tenen les seves pròpies botigues.

Vam fer un tomb pels diferents establiments que la Mercè portava escrits d’una llista treta del “yelp”.

Els xinesos tenen una varietat de productes per menjar sorprenents, com ara aquestes granotes que podeu veure a la fotografia.

 

O aquesta carn de porc, presentada com abans es veia a la plaça del “Matadero” de Figueres,

 

 

A Chinatown també hi ha supermercats com a qualsevol lloc, però això si només hi ha els productes que ells mengen.

 

 

Després vam estar buscant un mercat al l’aire lliure que teòricament es feia aprop d’allà, que no vam trobar, suposo perquè estava nevant. Vam trobar uns xinesos fen Tai Chi, i no en vaig poder estar de tirar aquesta curiosa fotografia

 

 

Els negres és una altra ètnia curiosa a la ciutat. Nosaltres vam arribar sense cap prejudici a Nova York, però a poc a poc hem anat constatant que són molt cridaners i es fan notar. Algun cop hem canviat de vagó al metro quant hem vist que podia haver-hi algun problema amb ells. També alguna vegada anant pel carrer els sents dient coses en veu alta i per evitar complicacions passem ràpid, sense fer cas. Per descomptat que no tots són així ni molt menys, però sí que aquesta ètnia destaca per sobre les altres en gent conflictiva.

Avui dissabte ha fet un dia fantàstic, gens de fred i amb sol. Hem aprofitat per anar a córrer al Hudson RiverPark, a on anem sempre. Hi havia moltíssima gent corrent, suposo com nosaltres aprofitant aquest increïble dia.

En acabar de dinar hem anat a donar un vol, i just sortint del nostre bloc la Mercè ha vist a l’actor australià Hugh Jackman, devant del gimnàs especialitzat en “boxeo” que hi ha al costat.

Ens ha fet gracia, ja que feia una setmana que havíem conegut a un noi jueu, propietari de l'empresa de cosmètics Shalva, a la seva botiga de Christopher Street, que ens havia dit que aquest actor li comprava productes i que vivia pel barri. També casualment aquest dijous, per practicar l’anglès, havíem vist una pel·lícula seva The Prestige, titulada a Espanya “El truco final”.

Anem estudiant l’idioma d’en Shakespeare. Aquest dijous he començat a fer 4 hores al dia en comptes de les 2 que feia fins ara. Les faig en unes classes que en diuen “comunication” i espero que ara avanci més en l’aprenentage, ja que fins ara no ho sentit així.

Al contrari veig que la Mercè avança molt bé. Potser ha tingut l'avantatja de començar de zero i no porta errors a sobre difícils de treure com sento hem passa a mi. El divendres va fer l’examen final del 2on curs. El dilluns sabrà la nota, però per la tranquil·litat en què va sortir de l’examen, quasi segur haurà aprovat i començarà 3er. També el dilluns començara a fer 2 hores més a “comunication”, però en un altre curs que hi ha. No ens convé passar tantes hores junts!!!

Bé, aquí ho deixem fins a la proxima!!!