Treballen moltíssim, el normal son 10 hores al dia però ni hi ha que en fan 12 com per exemple fa la noia que tenim assignada pels assumptes administratius de l’escola d’Anglès, i n’hem sentit d’altres que arriben a fer 14 hores diàries.
Tot el dia van en preses. Això ja ho
hem comentat, es nota molt quant anem a menjar a un restaurant, no ens deixen
tranquils en cap moment però es repeteix per tot arreu. Pels carrers els
novaiorquesos van caminant a tota pastilla, diblant amb ràpids moviments els
que van més a poc a poc, als turistes i evitant els que reparteixen publicitat.
Nosaltres també ens hi hem acostumat a caminar així quan fem el tram del carrer
34 al 36, anant o vinguen de l’escola.
El tema del menjar el tenen fatal. Mengen
molt malament i no en son gaire conscients. Hi Han de posar salses a tot arreu
per donar gust a un menjar que no té cap sabor, i acaben acostumat-se a tot
tipus de sabors artificials. Així quant vas al supermercat has d’anar molt amb
compte de no comfondre els productes, ja que potser vols agafar una
botella d’aigua i quan arribes a casa veus que es aigua amb gust de llimona, de
maduixa, de taronja o qualsevol altra cosa. Això es repeteix en tots els
productes inimaginables: tomata en llauna, patates, quefir, llet d’arròs, etc..
Recordo que per esmorzar a l'hotel de Chicago no tenien iogurt natural. En vaig
demanar i em van dir que no ni havia. El segon dia va passar igual i els hi
vaig dir perquè no tenien iogurt natural i em van dir: “que tothom vol el
iogurt amb algun sabor, si no els hi agrada”.
Quant a positiu de la ciutat, sens
dubte els cosmopolitanisme, que supera el de qualsevol altre lloc del món. Això
fa que puguis menjar qualsevol tipus de cuina, darrerament hem tastat: romanesa,
cubana i Malàisia. A classe d’Anglès també es veu gent de tot arreu. Entre les
dues classes que vaig hi he vist gent de: Rússia, Xina, Corea, Taiwan, Iemen, Argelia,
Kirguistán, Burkina Faso, Montenegro, Itàlia, França, Alemanya, Polònia, Lituània,
Bangladesh, Brasil, Albània, Colòmbia, Guinea-Bissau, Japó, Kènia, Mèxic, Nigèria,
Costa Rica, índia, Somàlia, Turquia, Veneçuela, Emirats Àrabs, Sudan i de
Lesotho… aquest darrer país el vaig haver de buscar a Internet, ja que era el
primer cop que el sentia i vaig descobrir que abans es deia Basutolandia, nom
que tampoc havia sentit mai. Per descomptat a la classe de la Mercè passa igual.
Ella només posant els països més estranys ha vist gent de Turkmenistan, Tibet, Mongòlia,
Chad i Oman.
Aquí us poso una fotografia amb gent
d’una de les classes. El pofesor es el de curbata (Adrian). Era el darrer dia de la japonesa amb olleres que surt a
davant. Es deia Sakura i portava un look ara de moda al Japó: ulleres com si
fossin graduades però sense els vidres!
Altres coses positives del
novaiorquesos és que són extravertits, i poc snobistes a diferència del que
passa a Londres, o que hi ha infinitat de coses per veure a part dels museus. No
les acabarem en aquest temps que passarem a la ciutat.
Una cosa molt positiva que tenen els
americans en general és que són un venedors nats i saben vendre molt bé tot el
que fan. Les pel·licules en son un exemple clar. Totes les pel·licules
americanes arriben a tot el món i les dels altres països en prou feines
traspassen fronteres, a menys que no hagin guanyat premi a un festival de
renom.
El mateix passa en qualsevol cosa que
fan i així veiem com les seves empreses de seguida es globalitzen, encara que
el producte moltes vegades no siguin precisament els de més qualitat, com es el
cas Mc Donalds, i moltíssims altres.
El darrer cap de setmana va fer molt
bon temps i vam aprofitar el dissabte per anar a córrer pel Hudson River Parc,
i el diumenge vam decidir d’anar a veure el Museu Metropolitan, que es troba
per sobre del carrer 80, al costat esquerre del Central Parc. El metro ens va
deixar al carrer 77 i mentre anàvem caminant vam veure una església catòlica i
vam entrar-hi. Estaven fent missa i ens hi vam quedar. Ens va fer gràcia veure
que just a on estàvem hi havia una capella amb la Verge de Montserrat, i en
acabar la missa vam fer una pregària i vam tirar les foto que veieu.
El Museu Metropolitan ens va agradar
moltíssim. Com que ja tenim experiència de visitar museus grans, vam pagar per
una guia explicativa fonètica i vam demanar el plànol amb totes les sales i
així visitar les sales que volíem veure especialment. Ens vam decidir per
l’antic Egipte, l’art precolombí i el de l’Oceania de la planta baixa. I de la
planta superior vam escollir les sales de pintura moderna.
Tot i així per anar d'un costat a
l’altra van haver de passar per altres sales i això va fer que la visita encara
fos més completa de l’esperat.
El museu estava bastant vuit per ser
un diumenge i vam poder anar veient-ho tot pasejant tranquil·lament.
Vam poder aprofitar aquesta
tranquilitat per anar tirant diverses fotografies…
Ens va agradar molt la part Precolombina i també les sales dedicades a l’art de l’Oceania...
Al cap d’una estona van anar a dinar a un restaurant del mateix museu, i després ja més repossats, vam seguir la visita
cap a les sales d'art modern.
…sense parar de tirar fotografies a
les pintures més emblemàtiques que hem vist moltes vegades en els llibres d’art.
… com ara el reconegut retrat de de
Gertrude Stein de Picasso (l'Arlequí).
...un dels quadres de la serie La Dansa
1, de Matisse...
…la Mada Primavesi de l’austriac Gustav
Klimt…
...o l'autoretrat amb barret de palla d’en
Vincent van Gogh.
El museu ens va
encantar...
...
Ja que estem dins dels temps
dels “peixos” aprop dels nostres aniversaris, aprofitem per felicitar a la Leo,
que compleix anys abans de nosaltres, i ho fem amb aquesta fotografia tirada
passejant pels carrers del nostre barri i que vam guardar per quan fos el
moment.
Eiiiiiiii quina gràcia!!!!!!!!!
ResponderEliminarGràcies igualment!!!!!!
Molts petons i gaudiu q ara amb el bon temps vé el millor!!!!!!!