LES SENSACIONS QUE TENIM

Ens sentim bé a Nova York. La gent és molt oberta, es comporta amb normalitat i no et fa sentir incòmode. A Nova York hi ha gent de tot arreu i això fa que tothom si sent benvingut. Creiem que aquesta sensació d'acceptació no hi és a molt molts llocs d’Europa, ja que sovint hi ha molt d’esnobisme. Per exemple a Londres, que també és una ciutat molt cosmopolita, no et sens igual que aquí donat aquest esnobisme que a vegades s’hi respira. Quasi tothom té antepassats d’altres llocs i suposem per això són tan extravertits.

 

Algú va comparar els neoyorquesos amb els andalusos, ja que són oberts, xistosos i també sorollosos. Aquest darrer punt es nota molt en els restaurants. Encara no n’hem trobat cap de tranquil, a excepció d’un hindú de 3 forquilles que vam anar al principi d’arribar (Tamarind). Inclòs en una enquesta que feia Zagat (la guia Michelin d’aquí) es deia que la principal queixa de la gent a Nova York era el soroll. Aquí us possem una prova. Es tracta del soroll gravat amb el mòbil, a un restaurant que te bona anomenada del nostre mateix carrer, –Whashington Street, el “Barbuto”, i en prou feines podíem parlar entre nosaltres:

 

Seguint amb el tema dels restaurants, ja hem comentat que a parer nostre, els americans no saben cuinar, però això a Nova York no és cap problema a l’hora de trobar restaurants, ja que ni hi ha de totes les cuines del món, i a poc a poc les anem provant. Ara per ara hem menjat en restaurants de cuina: Italiana (a on més bé ens sentim), francesa, hindú, veneçolana, coreana, libanesa i turca.

En aquest de sota, el “Malaparte”, també en el nostre mateix carrer,

 

 

hi mengem uns “espaguettis a la carbonara” boníssims.

Un altre aspecte molt positiu que té la ciutat és la seguretat que hi ha. A diferència de Barcelona que et sents incomode en el metro, per si algun carterista et roba, algú et molesta, etc.

 

 

aquí ets sents super segur. No hi ha gent demanant diners, tocant música, ni molestant a ningú. Tampoc hi ha cap pintada a les parets, ni cap paper a terra.

 

 

La neteja però, no és tan bona als carrers de la ciutat. Suposo que el problema bé donat pel fet que les deixalles no es recullen en containers, sinó que les deixen en bosses directament a les voreres, com abans també es feia a Espanya. S’ha de dir també que aquí no hi ha consciència ecològica, no és separen les escombraries per tipus de deixalles i la cultura imperant del "usar y tirar" fa que hi hagi verdaderes muntanyes de bosses pels carrers, sobretot els caps de setmana,

afortunadament al nostre barri, en haver-hi menys població, no es nota tant. De fet hem de dir que cada vegada ens agrada més, i ens sentim molt ditjosos, i donem gràcies a Déu de poder passar-hi aquest temps que estarem a Nova York. Hi han cases que les decoren per les ja properes festes de Nadal, com aquesta de la fotografia del carrer Grove,

que es la casa més antiga feta totalment de fusta de la ciutat.

Aquí us posem altres fotografies, en aquest cas d’un restaurant

 

i aquí la de la coneguda pastisseria que sortia a “Sexo en Nueva York”

 

 

 i a sota la fotografia d'un altra carrer.

Tot el barri en sí, es molt encantador comparat amb el remenament de la resta de Manhattan.

El dissabte passat vam voler anar a veure l’arbre del Rockefeller Center, entre els carrers 49 i 50.

 

Posem un parell de vídeos gravat amb el mòbil perquè us feu una idea de l’ambient. El primer amb explicació

 

 i l’altra amb fons ambiental

 

 

A la 5ª avinguda hi havia tanta gent que no podíem donar un pas, i no exagerem, era literalment així. Et senties enllaunat com sardines entre les persones i no podies fer un pas si el de davant no ho feia. Tampoc podies anar a un cantó o altra, ni menys tirar enrere. Com vam poder vam sortir d’aquella àrea i tot fent temps vam decidir aprofitar per anar a missa a la Catedral de Sant Patrici, que també està a la 5º avinguda però uns carrers més avall. La catedral està en obres i la missa la va celebrar el mateix bisbe de Nova York.

 

El diumenge al matí vam voler visitar el centre esportiu que hi ha al Hudson River Park, ja que a la Mercè li agradaria poder nedar de tant en tant.

 

Però els preus eren de 50$ per accedir al gimnàs tot el dia, i no hi havia cap possibilitat de fer simplement natació i donat que ja tenim gimnàs al nostre bloc no tenia sentit. Vam aprofitar per donar un vol a altres llocs, tambè de pagament, com ara el camp de pràctiques de golf

 

 

Ahir al matí (14 de desembre) va començar a nevar. No era el primer dia que ho feia, però sí que aquest cop a agafat ja que no va parat de fer-ho. Al matí quant començava, vam anar fins al mercat de menjar ecològic (GreenMarket) que al nostre barri fan els dissabtes, a Abingdon Square.

 

El mercat es molt petit, normalmente no passa de les 12 parades, però a més a més, al nevar no n’hi havia cap de verdura.

 

Com que seguia nevant vam passar la tarda a l’apartament. Jo vaig aprofitar per actualitzar el blog i la Mercè va estar buscant a Internet esglésies on cantessin “gospel”. En va trobar una d’interessant i vam decidir d’anar-hi l'endemà.

 

Així doncs aquest matí (diumenge) després d’esmorzar, sense presses, hem anat a buscar el metro

 

 

 i ens hem dirigit cap a Harlem, al carrer 137 on hi havia l’església.

 

 

A dins no es podien tirar fotografies, així que no us en podem posar cap. Ens ha agradat, cantaven bé i es feia animat, però a parer meu res de l’altra món. Ha durat prop de 2 hores, però no han llegit l’evangeli, no han resat el Pare Nostre, no s’ha donat la comunió, etc. També he tret la sensació que cada cop la gent va menys a missa, ja que érem més els turistes que miràvem que negres de la feligresia de la pròpia comunitat.

 

En sortir, mentre anàvem pel Bulevard Malcolm X hem tingut una moguda amb uns negres. Resulta que venien en direcció contraria, uns negres d’uns 35-40 anys i en passar aprop, li he donat un cop a un d’ells. Se li ha caigut una bossa de plàstic negre a terra, i s’ha sentit com es trencava una botella. Jo li he demanat perdó, i desseguida m’he ajupit per collir-la, i ell s’ha queixat dient que era una botella de whisky. Evidentment a dins hi havia hagut alguna botella, ja que sortia un liquid de color marronós clar. M’he ofert a pagar-li i m’ha semblat sentir que deia que li havia costat 16 dòlars. He tret un bitllet de 20 dòlars i li he donat. Ell aleshores ha dit que eren 60 dòlars. El seu company s’ha ajupit, a obert la bossa i ens ha ensenyat la botella de whisky trencada. Els 2 insistien que els hi pagués 60 dòlars, i en aquest moment, al veure que insistien tant, és quant m’he adonat que segurament tot era un muntatge preparat. Que segurament nosaltres no hem passat aprop d’ells sí no que ells s’havien acostat a nosaltres fent veure que ens donàvem un cop, i evidentment tirant la bossa de plàstic a terra per tal que és trenqués la botella que hi havia dins. Aquests pensaments m’han vingut de cop i els hi he dit que no pagaria res més i ens hem retirat d’ells. Ells s’han queixat però no els hi hem fet cas i hem seguit caminant. S’han quedat allà renegant, i cada cop tenia més clar que era un muntatge.

Ens ha trasbalsat bastant l’ensurt, però tot i així hem seguit els plans que teníem i hem anat a dinar a un restaurant d'Harlem, molt típic, on hi mengen tots els politics quant fan campanya electoral

 

El restaurant es diu Silvia's i la seva especialitat són els ous fregits i el pollastre, i el curiós es que al mateix temps que menges canten en viu cançons dels negres. Aquí us posem uns petits vídeos gravats amb el mòbil:

 

 

Al arribar a l’apartament, hem pogut comprovar que el que ens havia pasat amb els negres era realment una estafa, ja que hem buscat a Internet si hi havia exemples semblants i n’he trobat:

 

 

 

Els americans però no estant de punyetes. En aquest darrer titular de diari es pot llegir que a un negre que van jutjar per haver fet aquesta estafa li van caure 20 anys de presó.

 

Ens veiem a la propera actualització que serà la vigilia de Nadal !!!