BON NADAL !!!

El dimecres vam anar a celebrar que la Mercè havia aprovat un examen d’anglès. Resulta que va començar el 1er. curs a la nova escola quant ja s’estava acabant, només quedaven 2 setmanes de les 8 que s’havien de fer. El divendres passat va tenir l’examen, i havia de treure més de 70 punts sobre 100 per aprovar-lo. El dilluns li van donar la nota hi havia tret 89 punts!!!... i per tant ha passat del 1er curs al 2on… i només amb dues setmanes de classe!!!

Vam anar al restaurant Commerce a celebrar-ho, el mateix que haviem estat el Día d’Acció de Gràcies (Thanksgiving),

 

ja que encara que el “pavo” no era per xuparse els dits, l’ambient era agradable, el personal atent i hi havia altres plats que podien ser bons, més tinguent en compte que el chef de cuina és europeu (Danés).

 

Vam encertar de plé. De 1er vam compartir el “Marinatet hamachi, w/yuzu, tomato, chili & cilantro”, que ens va agradar molt, i de 2on els dos vam demanar els “Petits Croque-Madame”, fets amb ous de guatlle, tambè deliciosos, fins al punt que hem vam repetir una ració més. I de postres “Dark chocolate Souffle w/creme anglaise”. Tot acompanyat amb vi espanyol, Izadi reserva del 2008.

Com era de suposar ens van fotre una bona clavada. Quasi la meitat pel vi. Ja fa dies que hem comprovat que als Estats Units el vi és prohibitiu. Molta gent no demana res per veure, i passa amb l’aigua que els hi serveixen de franc. Altres demanen un coktail, que encara que resulti sorprenent els hi costa la meitat que una copa de vi.

 

Una copa de vi, val el que al nostre país costa una botella de vi de qualitat mitjana: de 13 a 16 dòlars. Només als restaurants italians trobés la copa de vi a un preu més reduit, a partir de 8 o 9 dòlars la copa.

Després en tots els restaurants hi has d’afegir una altre cost, la propina, que diríem és quasi obligatòria, i el normal és entre un 15 i un 25% del cost del menjar. En els restaurants de turistes ja ho inclouen a la nota perquè ningú s’escapi. Als restaurants de la gent del país, com és el cas del Comerse, no hi està sumada però lògicament et sents obligat a deixar-la per què no et mirin amb mals ulls, i amb més raò si hi vols tornar un altre dia. 

L'endemà (el dijous) després de les classes d’Anglès vam anar de compres, i al arribar cap a les 7 de la tarda a l’apartament ens vam trobar que hi feien una festa. La festa anual de l’edifici, el 600 de Washington Street!!!

Vam deixar les bosses a la recepció i ens hi vam apuntar. La festa estava molt ven preparada, amb un assortiment de menjar de tot tipus, fred i calent –ja que hi havia uns fogonets a sota que mantenien la temperatura. També hi havia un equip de música amb un discjockey negre. Va anar molt bé per conèixer la gent de l’edifici. La gent si afegia a mida que arribava. En alguns moments es va ballar i ens hi vam estar fins a mitjanit.

El cap de setmana hem fet moltes coses. El dissabte vam fer una visita als barris de Williamsburg de Brooklyn i el de Astoria a Queens. El primer m’l'havia aconsellat el meu professor d’anglès dient que era un barri jueu molt “cucu”, amb restaurants francesos amb terrassa i música en viu, i botiguetes diverses. La veritat va ser que no ens va agradar massa i vam trobar molt poc del que m’havia dit.

El barri d’Astoria ens va agradar més. Es el barri grec de Nova York

 

 

i és realment bastant tranquil, amb cases baixes de només 2 pisos d’altura,

 

 

i tal com ens havien dit amb molts restaurants grecs al carrer principal. Vam menjar peix en un d’ells, i ens va agradar força, tot i que no va ser gens tranquil, com passa sovint als restaurant de la ciutat, ja que donen molta rotació a les taules i et dóna la sensació que en quant t’assentes a la taula ja voldrien que acabessis, i és molt desagradable.

 

En aquest cas hi havia 6 cambrers per un espai de 24 metres quadrats, que no paraven de mirar si havia un plat acabat, una botella buida o si algú demanava el compte. Ens ho vam agafar amb la màxima tranquil·litat que vam ser capaços de tenir, gravant en vídeo els plats que ens anaven portant i menjant a poc a poc, però tot i així no vam aconseguir fer durar el dinar més de 39 minuts  –ja, ja, ja!!!

 

El diumenge, primer vam anar a esmorzar a un lloc diferent del nostre barri com fem cada diumenge, i així anem descobrint llocs. Ens va agradar molt,

 

 

 

i tornarem un altra dia a fer un pica-pica per trencar la setmana, ja que també fan alguna cosa per menjar.

Després vam decidir anar a córrer, així que primer vam fer l'escalfament al gimnàs de l’edifici

 

 

i després vam fer el circuit que tenim estudiat pel Hudson Riiver Park.

 

 

Feia un dia molt calorós per ser desembre –gens de fred, amb uns 20º graus de temperatura,

 

tot i que de tant en tant queia alguna gota d’aigua.

 

Després vam anar a missa, a una església a tocar a Bleecker Street,

 

 

ho fem en anglès i ens serveix per anar entenent-lo millor, inclòs cantar-lo.

En acabar vam dinar pasta a un restaurant italià del mateix carrer Bleecker, i a la tarda vam anar a una trobada de Meetup que feien al carrer 37. Es tracta d'unes trobades que fan d’intercanvi d’idiomes. Cadascú passa 15 minuts ensenyant el seu propi idioma i després la resta de l’estona la passes parlant amb gent que vol practicar l’anglès.

 

 

No ens va agradar, ja que vam tenir la sensació que es tractava més de fer contactes, i pots ser perillòs si no coneixes la gent, que de parlar. El que ens va agradar va ser el lloc –un rooftop situat a la planta 20 d’un edifici, amb un vista espectacular a l’Empire State Building,

 

 

que no s’aprecia prou bé a la fotografia que vaig tirar, pel reflex del vidre.

En arribar al nostre barri, al carrer 14, vam decidir de pendre una copa de vi a la terrassa de l'Hotel Standard,

 

i també al cap d’una estona, ja que s’hi estava molt bé, vam menjar-hi una hamburguesa.

En acabar vam decidir fer una visita al Rooftop anomenat "Le Bain" del mateix hotel, situat a la planta 18. Ens va agradar moltíssim: Fli-pan-te !!!

 

 

Per dins estaven tocant un grup de músics cubans, vestits com si estiguessim als anys 50, i pels vidres es veien unes vistes espectaculars al Hudson River.

 

Vam pendre lògicament una copa de vi i vam pujar a la terrassa a dalt de tot, que no s’hi servia beguda degut a ser l’hivern, però que a la primavera deu ser fantastic.

 

 

Pot ser un bon lloc per anar a fer una copa aquest Fí d’Any 2013!!!  No ens queda gaire lluny del nostre apartament, està al mateix carrer (Washington Street), a uns 13 blocs.

Bé això és tot de moment.

Ara només ens queda dir que sovint pensem amb vosaltres…. I que per tant volem desitjar-vos que tingueu un molt Bon Nadal…

 

... que sigueu sent tant increibles com sou… Petons i petonets… muà! muà!

 

Mercè i Josep

I en aquest dia tan assenyalat, us posem una canço nadalenca que parla de la pau, d’en John Lennon, que com sabeu va viure (i morir) a Nova York, “Happy Christmas War Is Over”:

LES SENSACIONS QUE TENIM

Ens sentim bé a Nova York. La gent és molt oberta, es comporta amb normalitat i no et fa sentir incòmode. A Nova York hi ha gent de tot arreu i això fa que tothom si sent benvingut. Creiem que aquesta sensació d'acceptació no hi és a molt molts llocs d’Europa, ja que sovint hi ha molt d’esnobisme. Per exemple a Londres, que també és una ciutat molt cosmopolita, no et sens igual que aquí donat aquest esnobisme que a vegades s’hi respira. Quasi tothom té antepassats d’altres llocs i suposem per això són tan extravertits.

 

Algú va comparar els neoyorquesos amb els andalusos, ja que són oberts, xistosos i també sorollosos. Aquest darrer punt es nota molt en els restaurants. Encara no n’hem trobat cap de tranquil, a excepció d’un hindú de 3 forquilles que vam anar al principi d’arribar (Tamarind). Inclòs en una enquesta que feia Zagat (la guia Michelin d’aquí) es deia que la principal queixa de la gent a Nova York era el soroll. Aquí us possem una prova. Es tracta del soroll gravat amb el mòbil, a un restaurant que te bona anomenada del nostre mateix carrer, –Whashington Street, el “Barbuto”, i en prou feines podíem parlar entre nosaltres:

 

Seguint amb el tema dels restaurants, ja hem comentat que a parer nostre, els americans no saben cuinar, però això a Nova York no és cap problema a l’hora de trobar restaurants, ja que ni hi ha de totes les cuines del món, i a poc a poc les anem provant. Ara per ara hem menjat en restaurants de cuina: Italiana (a on més bé ens sentim), francesa, hindú, veneçolana, coreana, libanesa i turca.

En aquest de sota, el “Malaparte”, també en el nostre mateix carrer,

 

 

hi mengem uns “espaguettis a la carbonara” boníssims.

Un altre aspecte molt positiu que té la ciutat és la seguretat que hi ha. A diferència de Barcelona que et sents incomode en el metro, per si algun carterista et roba, algú et molesta, etc.

 

 

aquí ets sents super segur. No hi ha gent demanant diners, tocant música, ni molestant a ningú. Tampoc hi ha cap pintada a les parets, ni cap paper a terra.

 

 

La neteja però, no és tan bona als carrers de la ciutat. Suposo que el problema bé donat pel fet que les deixalles no es recullen en containers, sinó que les deixen en bosses directament a les voreres, com abans també es feia a Espanya. S’ha de dir també que aquí no hi ha consciència ecològica, no és separen les escombraries per tipus de deixalles i la cultura imperant del "usar y tirar" fa que hi hagi verdaderes muntanyes de bosses pels carrers, sobretot els caps de setmana,

afortunadament al nostre barri, en haver-hi menys població, no es nota tant. De fet hem de dir que cada vegada ens agrada més, i ens sentim molt ditjosos, i donem gràcies a Déu de poder passar-hi aquest temps que estarem a Nova York. Hi han cases que les decoren per les ja properes festes de Nadal, com aquesta de la fotografia del carrer Grove,

que es la casa més antiga feta totalment de fusta de la ciutat.

Aquí us posem altres fotografies, en aquest cas d’un restaurant

 

i aquí la de la coneguda pastisseria que sortia a “Sexo en Nueva York”

 

 

 i a sota la fotografia d'un altra carrer.

Tot el barri en sí, es molt encantador comparat amb el remenament de la resta de Manhattan.

El dissabte passat vam voler anar a veure l’arbre del Rockefeller Center, entre els carrers 49 i 50.

 

Posem un parell de vídeos gravat amb el mòbil perquè us feu una idea de l’ambient. El primer amb explicació

 

 i l’altra amb fons ambiental

 

 

A la 5ª avinguda hi havia tanta gent que no podíem donar un pas, i no exagerem, era literalment així. Et senties enllaunat com sardines entre les persones i no podies fer un pas si el de davant no ho feia. Tampoc podies anar a un cantó o altra, ni menys tirar enrere. Com vam poder vam sortir d’aquella àrea i tot fent temps vam decidir aprofitar per anar a missa a la Catedral de Sant Patrici, que també està a la 5º avinguda però uns carrers més avall. La catedral està en obres i la missa la va celebrar el mateix bisbe de Nova York.

 

El diumenge al matí vam voler visitar el centre esportiu que hi ha al Hudson River Park, ja que a la Mercè li agradaria poder nedar de tant en tant.

 

Però els preus eren de 50$ per accedir al gimnàs tot el dia, i no hi havia cap possibilitat de fer simplement natació i donat que ja tenim gimnàs al nostre bloc no tenia sentit. Vam aprofitar per donar un vol a altres llocs, tambè de pagament, com ara el camp de pràctiques de golf

 

 

Ahir al matí (14 de desembre) va començar a nevar. No era el primer dia que ho feia, però sí que aquest cop a agafat ja que no va parat de fer-ho. Al matí quant començava, vam anar fins al mercat de menjar ecològic (GreenMarket) que al nostre barri fan els dissabtes, a Abingdon Square.

 

El mercat es molt petit, normalmente no passa de les 12 parades, però a més a més, al nevar no n’hi havia cap de verdura.

 

Com que seguia nevant vam passar la tarda a l’apartament. Jo vaig aprofitar per actualitzar el blog i la Mercè va estar buscant a Internet esglésies on cantessin “gospel”. En va trobar una d’interessant i vam decidir d’anar-hi l'endemà.

 

Així doncs aquest matí (diumenge) després d’esmorzar, sense presses, hem anat a buscar el metro

 

 

 i ens hem dirigit cap a Harlem, al carrer 137 on hi havia l’església.

 

 

A dins no es podien tirar fotografies, així que no us en podem posar cap. Ens ha agradat, cantaven bé i es feia animat, però a parer meu res de l’altra món. Ha durat prop de 2 hores, però no han llegit l’evangeli, no han resat el Pare Nostre, no s’ha donat la comunió, etc. També he tret la sensació que cada cop la gent va menys a missa, ja que érem més els turistes que miràvem que negres de la feligresia de la pròpia comunitat.

 

En sortir, mentre anàvem pel Bulevard Malcolm X hem tingut una moguda amb uns negres. Resulta que venien en direcció contraria, uns negres d’uns 35-40 anys i en passar aprop, li he donat un cop a un d’ells. Se li ha caigut una bossa de plàstic negre a terra, i s’ha sentit com es trencava una botella. Jo li he demanat perdó, i desseguida m’he ajupit per collir-la, i ell s’ha queixat dient que era una botella de whisky. Evidentment a dins hi havia hagut alguna botella, ja que sortia un liquid de color marronós clar. M’he ofert a pagar-li i m’ha semblat sentir que deia que li havia costat 16 dòlars. He tret un bitllet de 20 dòlars i li he donat. Ell aleshores ha dit que eren 60 dòlars. El seu company s’ha ajupit, a obert la bossa i ens ha ensenyat la botella de whisky trencada. Els 2 insistien que els hi pagués 60 dòlars, i en aquest moment, al veure que insistien tant, és quant m’he adonat que segurament tot era un muntatge preparat. Que segurament nosaltres no hem passat aprop d’ells sí no que ells s’havien acostat a nosaltres fent veure que ens donàvem un cop, i evidentment tirant la bossa de plàstic a terra per tal que és trenqués la botella que hi havia dins. Aquests pensaments m’han vingut de cop i els hi he dit que no pagaria res més i ens hem retirat d’ells. Ells s’han queixat però no els hi hem fet cas i hem seguit caminant. S’han quedat allà renegant, i cada cop tenia més clar que era un muntatge.

Ens ha trasbalsat bastant l’ensurt, però tot i així hem seguit els plans que teníem i hem anat a dinar a un restaurant d'Harlem, molt típic, on hi mengen tots els politics quant fan campanya electoral

 

El restaurant es diu Silvia's i la seva especialitat són els ous fregits i el pollastre, i el curiós es que al mateix temps que menges canten en viu cançons dels negres. Aquí us posem uns petits vídeos gravats amb el mòbil:

 

 

Al arribar a l’apartament, hem pogut comprovar que el que ens havia pasat amb els negres era realment una estafa, ja que hem buscat a Internet si hi havia exemples semblants i n’he trobat:

 

 

 

Els americans però no estant de punyetes. En aquest darrer titular de diari es pot llegir que a un negre que van jutjar per haver fet aquesta estafa li van caure 20 anys de presó.

 

Ens veiem a la propera actualització que serà la vigilia de Nadal !!!

 

EL NOSTRE BARRI: EL “WEST VILLAGE”

El West Village está situat a a la part sud de Manhattan, a la dreta del barri de Greenwich Village. A la seva part esquerra hi té el mar (el que s’anomena el riu Hudson), en quant al limit nord el situen al carrer 14 i el limit sud en el carrer Houston.

El barri te 3 carrers principals (Christopher Street, Bleecker i Hudson) i mols altres petits carrers secundaris. Pel que sembla es el barri de Manhattan amb menys densitat de població, i això s’explica en part perquè no hi ha cap gratacels.

 

Aquest barri te fama de bohemi e inconformista. L’epítet de “bohemi” se’l va guanyar l’any 1916, quant un grup d’artistes encapçalats per Marcel Duchamp y John Sloan van declarar la república lliure e independiente de Washington Square amb el nom d’Estat de Nova Bohemia. Des d'aleshores ha sigut refugi de nombrosos escriptors, músics i artistes de tota classe i condició: Edith Wharton, Edward Hopper, Henry James, John Dos Passos, Dustin Hoffman, Eugene O'Neill, E. E. Cummings, etc.

 

Però pel que és més conegut aquest barri des de fa uns anys es per 2 series molt populars de TV. Una  “Sexo en Nueva York” (Sex and the City), ja que a la pel·lícula representava que la protagonista; la Carrie Bradshaw, vivia al número 66 de Perry Street.

 

   

 

Encara que a la fotografia no es veu, els autèntics propietaris de la casa han hagut de posar una cadena per què la gent no pugi les escales. També hi ha una guardiola on es demana a qui vulgui tirar-se una foto col·laborar amb un donatiu a una ONG. La casa es troba a 8 minuts a peu del nostre apartament.

A la realitat, la Sarah Jessica Parker fa poc s'ha comprat una casa al costat del West Village, entre el carrer 10 i la 5ª avinguda.

 

L'altra protagonista de la serie que viu aquí des de fa temps és la Samantha,

 

concretament a Meatpacking, que queda entre els carrers 12 i 14, i es un zona de botigues de nivell mitg/alt i de vida nocturna.

 

Per descomptat al barri de West Village si van filmar moltes escenes de “Sexo en Nueva York”, i molts turistes fan la ruta fen-se fotografies en  molt d’aquests llocs:

 
Els números 3, 4, 11, 12, 13 i 17 que figuren en aquest cartell son d'aquest barri:

 

 

 

 

 

L’altra serie de TV que li ha donat fama es “Friend’s”. Aquí a la fotografia es veu el bloc d’apartaments on representava que vivien Mònica, Rachel, Joey y Chandler, que está situada entre el carrers Bedford i Groove:

Al barri hi ha molts altres llocs famosos com ara el Chumley's, un bareto també del carrer Bedford a on tenien pràcticament el seu despatx escriptors com: Dylan Thomas, Steinbeck, Hemingway, Salinger o Kerouac, entre altres:

 

 

Aquests llocs els anem descobrint a poc a poc, per exemple el dimarts passat vam estar molt bé esmortzant en un petit local del carrer Hudson

 

 

Aquesta setmana s’ha celebrat el Thanksgiving Day”, el dia d’Acció de Gràcies. Va ser el dijous i a Nova York el celebren de manera especial, ja que a part de reunir-se en família per menjar “el pavo”, hi ha una desfilada monumental al carrer. L'organitza des de fa 75 anys els magatzems Macy’s, una mena de El Corte Inglés dels americans.

 

 

 

El dia abans fan l’inflada dels “balloons”, uns globus gegantins que inflen amb gas per tal que flotin a l'aire, i després lligats amb cordes arrosseguen pels carrers.

 

 

I tot això acompanyat per infinitat de participants muntats en carroces, tocant música o desfilant a peu sense parar de fer tot tipus d’espectacles.

 

 

 

 

 

 

 

Va ser un dia que feia moltíssima fred i al ser la desfilada molt llarga

 

 

 

 

 

vam acabar de veure-la al nostre apartament, ja que la retransmetien a tots els Estats Units per la TV

I a la nit vam anar a sopar a un restaurant de cuina americana del carrer Commerce del nostre mateix barri.

Voliem tastar el “pavo” tradicional de “thanksgiving” que els americans menjen en aquesta especial nit, reunits amb les seves famílies, però vam arribar a la conclusió, ja definitiva del tot per les moltes oportunitats que els hi hem donat, que els americans no saben cuinar. Vam demanar cadascú un plat diferent de gall d’indi (turkey)

però tot i no ser dolent no tenen res a veure, ni de bon tros a qualsevol plat de carn de la cuina gironina, o mediterrànea en general.

Com podeu veure els dos plats estan cuinat tipus “hospital”, excepte pels purés de patata i de carbassa que els acompanya. Els americans seran molt bons amb moltes coses però de cuina “res de res” multiplicat al quadrat !!!
 

Aprofitant el llarg cap de setmana del “Thanksgiving”, el divendres vam anar a veure una obra de ballet, el “Cascanueces” (Nutcracker) d’en Tschaikovsky,

que representaven els ballerins del New York City Ballet –que té fama internacional. Ho feien a Lincoln Square, una plaça on hi ha l’opera de la ciutat (Metropolitan) i altres teatres, un al costat dels altres.

El diumenge vam fer una excursió a peu d’uns 10 kilòmetres fins a Brooklyn, travessant per sobre el conegut pont. Feia un dia amb sol i no gaire fred i vam anar resseguint el passeig que bordeja el mar que tenim al costat del nostre apartament

De fet fins a Batery Park –passant pel cantó de la nova torre bessona que es veu a la fotografia de sota aquest text, és el mateix tall que fem quant anem a corra,

 

 

però en aquest cas van seguir pujant pel cantó est de l’illa de Manhattan

 

 

 

fins anar a trobar el pont de Brooklyn

Pel que vam veure hi ha molta gent que ho fa. Està molt ben cuidat amb un espai per la gent que ho fa a peu i un altre per la gent que ho fa amb bicicleta. De fet a Nova York hi ha pocs llocs on caminar i els aprofiten tots. Hi ha venedors ambulants al llarg del trajecte que venen des d'aigua, fins a gorros pel fred o candaus, perquè els enamorats els enganxin per sempre al pont.

 

 

 

Al arribar a Brooklyn volíem anar a menjar a un “restaurant” que sortia a la guia Zagat que tenia una puntuació de 27 (el màxim és 30), i suposàvem es menjaria bé. Quant el vam trobar ens vam emportar un xasco, com sempre passa amb el menjar dels americans, ja que el suposat restaurant no era més que una especie de xiringuito que servia menjar tipus “take away" per emportar o menjar allà mateix en una especie de petit parc que hi havia al costat

 

 

Com que no estàvem perquè ens prenguessin el pel i passar fred, a través del mòbil vam buscar una altra alternativa que sortís igualment al Zagat, i vam anar a menjar a la Pizzeria Juliana’s, no gaire lluny d’allà. El restaurant tenia evidentment nom italià però ja per la decoració ens va quedar clar que els propietaris eren americans. No hem trobat mai un restaurant americà que sigui relaxat. Sempre van amb presses i no tenen cap tipus de sibaritisme, en aquest cas ens van servir dues botelles d’aigua amb gas amb unes palletes, en comptes de posar-nos vasos!!! Al menjar li vam posar un aprovat justet. 

 

Després vam fer el retorn passant per un altre pont, que és per on passa el metro que comunica Manhattan amb Brooklyn,

 

 

i encara que no estava tan cuidat com l’altra

 

 

va valer la pena per les fantàstiques vistes que teníem del Pont de Brooklyn, com la de sota que és podría vendre com a postal

 

El pont ens va portar directes al barri de Chinatown, que vam travessar

 

fins a tornar a vora el mar aprop del nou Word Center, i d’allà ja cap a casa.

 

 

 

Nota: La pròxima actualització no es farà fins al 15 de desembre. Gràcies per ser amics nostres. Una abraçada!!!