El dilluns vam anar a veure la biblioteca de Nova York, que teníem pendent
de visitar
i en sortir ens vam assentar una estona en un bar de Bryan Park, que cau just al darrera.
El dimarts ens vam aixecar a les 5 de la matinada per estar a les 7 del
matí a la 5ª avinguda, cantonada amb el carrer 48th, d’on sortia un autocar per visitar els Hamptons.
Els Hamptons és el lloc on va la gent de Nova York els caps de setmana (de pasta sobretot ). Per fer un símil, seria com els de Barcelona van a l’Empordà.
Els Hamptons es troben a la punta de Long Island que és l’illa que hi ha a la part dreta de Nova York,
on hi han els barris de Queens i Brooklyn i que després s’allarga en dues puntes separades, com podeu veure en el mapa.
Els Hamptons són justament aquesta part final en forma de forquilla, a partir del lloc que diu Riverhead per entendren's. Nosaltres només vam visitar els Hamptons del sud, la punta de sota que es la més reconeguda.
Vam sortir de Manhattan per un túnel del cantó est que porta a Queens, que
si no sabeu és enorme, per fer-vos una idea de el gran que és aquest barri sinó no estigués
agregat a Nova York seria la 3ª ciutat més gran de EEUU.
Després de creuar Queens, l’autovia seguia per una zona perifèrica que
no pertany a la ciutat de NY, però on viuen també varis milions de persones, que
majoritàriament es desplacen a treballar en aquesta ciutat.
El nostre primer destí era el poble de Southampton que pel que havíem
llegit era el més animat dels 15 pobles que hi ha a la zona.
Des de el poble de Southampton no es veu el mar (les platges queden a
uns kilómetres) i és pràcticament un sol carrer, molt ben arreglat però sense
cap encant especial, ja que no es veu el mar.
Tot i així es paguen verdaderes burrades de diners per tenir una casa en
aquest poble, sobretot les que estan a prop del mar, que com dèiem està lluny, i a sobre en ser tota la zona gairebé planera el mar no el veuen
pràcticament des de cap lloc. Com a màxim des de els pisos alts d’algunes de
les cases que estan a la zona propera de costa.
El promig dels preus de les cases van des d'1,5 milions de dòlars als 4 milions,
però aquestes serien les petites, amb poc terreny i allunyades de la costa, ja
que les que tenen més terreny i properes al mar, van dels 10 als 15 milions de
dòlars.
Sense tenir els encants de la nostra Costa Brava els americans treuen
bon partit de què tenen,
cuidant els detalls perquè es faci atractiu
i sempre fent que el turisme se senti segur pels carrers.
La primera casa que surt a la fotografia és la que s’ha fet en Calvin Klein, que
ens van explicar havia comprat la casa que hi havia hagut en aquest lloc
per 40 milions de dòlars, després l'havia tirat a terra i en el seu lloc hi va fer
construir la casa que ara veieu, més moderna i amb grans finestres de vidre.
A meitat de camí d’aquesta platja i de Southampton hi ha una zona
residencial amb carrers com el que veieu,
.jpg)
i les cases costen totes per sobre dels 4 milions de dòlars.
Tal com dèiem la regió dels Hamptons no té res a envejar a l’Empordà, però
hi ha diferències significatives, com ara que la nostra comarca no està a 140 kilòmetres
de New York, o que els Hamptons està molt ben cuidat, no hi han robatoris, no hi
ha prostitució a les carreteres, etc. En definitiva t’hi sents segur i còmode, i això fa que a la corta i a la llarga la regió guany el turisme de qualitat que nosaltres no tenim.
.jpg)
Després l’autocar ens va portar a veure uns cellers de vi situats a pocs
quilòmetres en direcció al següent poble que visitaríem. Allà vam fer un tast
de vins;
dos de blancs, del tipus vi de gel fets amb la varietat Riesling, i tres
de negres.
Dels blancs no n’opino, ja que aquesta varietat no la conec prou, però
dels negres, (que per mi eren més aviat rosats) sí que puc dir que no tenien
absolutament res a veure amb els vins de l’Alt Empordà.
D’allà vam anar a un altre poble que ens va agradar més que l’anterior, ja
que donava al mar, anomenat Sag Harbor.
Ens van donar una hora i quart per
visitar-lo i també per menjar. Vam començar menjant uns entrepans
asseguts veien el port,
i després vam fer un tomb pel poble,
que tenia més encant que l’altra, ja
que les cases tenien més personalitat,
però igualment bastant petit, en aquest cas apart de la zona que donava al port, la part que semblava més antiga eren 3 carrers
que feien un triangle entre si.
En acabar la visita l’autocar va tirar cap a Nova York,
però a una hora de camí, a la zona de Riverhead tenia una altra parada
prevista, en aquest cas de dues hores per comprar roba en Out Let anomenat
Tanger.
A partir d’aquest punt ja hi havia autopista i no la vam deixar fins entrar al tunel que comunica Long Island amb Manhattan.
Vam arribar al nostre barri (West Village) quant ja fosquejava
El divendres vam anar a visitar l’illa de Roosvelt, un lloc poc conegut
de NY. Es tracta d’una illa que hi ha entre Manhatan i Queens, que és habitable
–té carrers amb cotxes i edificis com qualsevol altre lloc de NY,
és també molt tranquil·la i
no té encants especials, ni tampoc gaires serveis (cafeteries, restaurants, etc.), però per
altra banda té una cosa molt curiosa, un tramvia per accedir-hi, que en realitat és un funicular suspès
a l'aire,
que al poc d’arrancar
pots anar veient agradables vistes de tot l’entorn,
a banda i banda mentre creua el riu.
i un cop a l’altre cantó pots pujar a un bus que fent diverses parades
va donant la volta a tota l’illa, amb la possibilitat de
veure la millor panoràmica de l’edifici de les Nacions Unides.
Un cop retornats a Manhattan vam intentar anar a veure una estació de
metro que està tancada des de l’any 1945, la de “City Hall” (l’ajuntament) situada
a tocar Wall Street. L’estació en realitat no està oberta al public però ens
havien dit que es podia veure des del mateix metro, si agafant la línia 6 no
pares a la darrera
Tot ha anat segons el pla previst i hem pogut veure alguna cosa de
l'estació, entre elles el títol però no ha sortit cap de les fotografies que
hem tirat, ja que el flaix és refractava en els vidres. O sigui que només posem
aquesta fotografia treta d’internet perquè us feu una idea.
Ja en el nostre barri del West Village hem pogut veure per darrera vegada
l’edifici on es va fer la sèrie “Friends” i com sempre que passem pel davant hi
ha gent tirant alguna fotografia.
Tal com teníem previst el dissabte vam dir adéu a l’apartament de NY.
Abans havíem fet unes oracions donant gràcies perquè tot
ens havia anat molt bé i demanant que ens seguis anant igualment bé un cop arribats a Espanya.
Després vam demanar al conserge un taxi que ens portés a l’aeroport JFK, i li vam dir que fos gros per poder encabir les 4 maletes que portàvem. Mentre
l’esperàvem ens va tirar una fotografia
on podeu veure el volum dels 230 quilograms d'equipatge que portàvem, això sense contar el de mà.
on podeu veure el volum dels 230 quilograms d'equipatge que portàvem, això sense contar el de mà.
Vam deixar enrere per darrera vegada l’skyline de Nova York.
Un cop a l’aeroport vam veure que a fora mateix es podia facturar
l’equipatge i ho vam aprofitar. Vam estar de sort doncs el senyor que ens va
atendre ens va donar solucions per pagar menys per l'excés d’equipatge i per
l’excés de pes. Ens va dir que poséssim el màxim de pes en una maleta i ens
deixaria passar les altres 3 sense pagar excés de quilograms que portàvem.
Entre pitos i flautes dels 800 dòlars que ens pertocava pagar només vam pagar 300 dòlars.
A l’aeroport vam tenir temps de menjar tranquilament contemplant els avions que aterraven des d'una finestre
i l'exaltat patriotisme que tenen, que és reflexa en la continua
exhibició de la seva bandera.
El vol va anar molt bé i a les 7 del matí aterràvem a la terminal 1 de
l’aeroport de Barcelona. Allà teníem un cotxe de lloguer reservat que podíem
deixar l'endemà a Figueres, la qual cosa ens facilitava enormement aquest darrer
tram del viatge, tenint en compte que veníem amb 4 maletes, i dos maletins pels
ordinadors.
