POTI POTI

Després de la moguda dels apartaments que hem tingut aquestes darreres setmanes tornem a tenir altre cop certa normalitat a la vida que fem a Nova York.

D'ençà que vam tornar d’Espanya ha nevat vàries vegades. La darrera va ser la nit del dimecres de la setmana passada.

 

 

Com sempre, al matí a primera hora ja hi havia una brigada de l’ajuntament traient la neu de les voreres i dels portals de les cases. Aquí poso un vídeo fet amb el mòbil:

 

Amb la neteja que fan deixen les voreres plenes de neu

 i tornant de l’escola vam aprofitar aquests pilots de neu per  llençar-nos alguna que altre bola

Pel divendres de Sant Valentí vam reservar una taula al restaurant de l’hotel Stardard, que cau en el mateix carrer Washington però uns 10 carrers més amunt, a on comença el districte de Meatpacking. Després de les classes d’Anglès vam anar al gimnàs, ens vam arreglar i a les 8 del vespre vam agafar un taxi groc a davant de casa, ja que era tard i feia bastant fred.

 

 

El restaurant estava molt ple però tot i així ens van acomodar a la part que més ens agradava. Vam demanar una botella de vi espanyol, un reserva i com sol passar a la majoria de restaurants, al cap de poc vam veure el primer detall de la poca delicadesa que tenen. Per servir un vi de reserva de 80 dòlars ho van fer en unes copes baixes. El següent detall de la poca sensibilitat que tenen el vam tenir amb l’aperitiu que van posar i que podeu veure a la fotografia de sota, uns platets amb raves i formatge parmesano !!!

 

De primer plat vam demanar una amanida per compartir i de principal la Mercè va assegurar el tir i va demanar l’únic que saben fer els americans: una hamburguesa

Jo em vaig atrevir amb unes costelles de xai. Eren bones però van esguerrar el plat amb l’acompanyament: llenties!!!

Afortunadament aquest sopar va ser més relaxat del que sol ser sopar a Nova York. Ningú ens va posar preses per acabar, i vam poder menjar un “Brownie” amb gelat i xocolata calenta  i dos cafès ristretos tranquil·lament, com ens agrada, i com hauria de ser. Després vam pujar a fer una copa a Le Bain, el pub que hi al “rooftop”, el pis més alt de l’hotel Standard, el 18è.

L’Hotel Standard es un del que més m’agraden,
 

i el recomano si us acosteu per Nova York, no ja solamente per la situació, a la punta nord de West Village, sinó també perquè és modern i tot al voltant és ple de botigues de disseny,
 

 i és un lloc amb bastant ambient nocturn.

 

L’assumpte de trobar restaurants per menjar amb tranquil·litat a Nova York es fa complicat. Nosaltres no deixem de buscar-ne pel nostre barri, com per exemple el que vam dinar el diumenge passat: l’Artusi.

Ens va agradar bastant, però la relació qualitat-preu no va ser prou compensada. Ens vam esperar uns 20 minuts a la barra bebem una copa de vi abans no ens van donar una taula.
 

 

Això d’esperar o de fer cua es habitual a Nova York. Abans de l’Artusi havíem provat de menjar un croque-madame al Buvette però hi havia una cua horrible, amb la gent esperant a fora, amb el fred que feia!

Aquí d’exemple us deixo una fotografia tirada aquest migdia (dissabte 22 de febrer) de gent fen cua per entrar a un local del carrer 14.
 

Hem pogut comprovar que a quasi totes les cuines dels restaurants hi treballen hispans, com si fos una feina normal per ells treballar a les cuines. De fet em vist algun cartell oferint feina a diversos restaurants escrits només en espanyol. Podria assegurar, sense equivocar-me gaire, que hi ha un 100% de possibilitats de trobar un sud-americà a qualsevol cuina de Nova York, i entre un 60-70% que els treballadors de la cuina de qualsevol restaurant de la ciutat siguin tots llatins. Les dones sud-americanes en la seva major part treballen fent feines de neteja, quasi no hi ha sud-americans que regentin els seus propis negocis.

Per altra banda els xinesos viuent en un món a part; el seu. L’altre dia vam arribar nos fins a Chinatown a comprar peix.

 

 

La Mercè amb molt d’encert ha descobert que si vols trobar bons productes alimentaris, vés a comprar-los allà on la gent cuina a casa seva. Els sud-americans cuinen però com que no tenen negocis propis no pots comprar-los menjar. En canvi el xinesos també cuinen a casa seva, i aquest sí tenen les seves pròpies botigues.

Vam fer un tomb pels diferents establiments que la Mercè portava escrits d’una llista treta del “yelp”.

Els xinesos tenen una varietat de productes per menjar sorprenents, com ara aquestes granotes que podeu veure a la fotografia.

 

O aquesta carn de porc, presentada com abans es veia a la plaça del “Matadero” de Figueres,

 

 

A Chinatown també hi ha supermercats com a qualsevol lloc, però això si només hi ha els productes que ells mengen.

 

 

Després vam estar buscant un mercat al l’aire lliure que teòricament es feia aprop d’allà, que no vam trobar, suposo perquè estava nevant. Vam trobar uns xinesos fen Tai Chi, i no en vaig poder estar de tirar aquesta curiosa fotografia

 

 

Els negres és una altra ètnia curiosa a la ciutat. Nosaltres vam arribar sense cap prejudici a Nova York, però a poc a poc hem anat constatant que són molt cridaners i es fan notar. Algun cop hem canviat de vagó al metro quant hem vist que podia haver-hi algun problema amb ells. També alguna vegada anant pel carrer els sents dient coses en veu alta i per evitar complicacions passem ràpid, sense fer cas. Per descomptat que no tots són així ni molt menys, però sí que aquesta ètnia destaca per sobre les altres en gent conflictiva.

Avui dissabte ha fet un dia fantàstic, gens de fred i amb sol. Hem aprofitat per anar a córrer al Hudson RiverPark, a on anem sempre. Hi havia moltíssima gent corrent, suposo com nosaltres aprofitant aquest increïble dia.

En acabar de dinar hem anat a donar un vol, i just sortint del nostre bloc la Mercè ha vist a l’actor australià Hugh Jackman, devant del gimnàs especialitzat en “boxeo” que hi ha al costat.

Ens ha fet gracia, ja que feia una setmana que havíem conegut a un noi jueu, propietari de l'empresa de cosmètics Shalva, a la seva botiga de Christopher Street, que ens havia dit que aquest actor li comprava productes i que vivia pel barri. També casualment aquest dijous, per practicar l’anglès, havíem vist una pel·lícula seva The Prestige, titulada a Espanya “El truco final”.

Anem estudiant l’idioma d’en Shakespeare. Aquest dijous he començat a fer 4 hores al dia en comptes de les 2 que feia fins ara. Les faig en unes classes que en diuen “comunication” i espero que ara avanci més en l’aprenentage, ja que fins ara no ho sentit així.

Al contrari veig que la Mercè avança molt bé. Potser ha tingut l'avantatja de començar de zero i no porta errors a sobre difícils de treure com sento hem passa a mi. El divendres va fer l’examen final del 2on curs. El dilluns sabrà la nota, però per la tranquil·litat en què va sortir de l’examen, quasi segur haurà aprovat i començarà 3er. També el dilluns començara a fer 2 hores més a “comunication”, però en un altre curs que hi ha. No ens convé passar tantes hores junts!!!

Bé, aquí ho deixem fins a la proxima!!!

 

 

 

HEM PERDUT L’APARTMENT !!!

Hem tingut un retorn bastant desafortunat a Nova York. Ja no tenim l’apartament que teníem.

Havíem pensat de fer un canvi d’apartament en el mateix edifici, ja que estàvem a cara nord i no teníem sol. Ens n’havíem ofert un altre al 6è pis encarat al sud. Semblava genial !!! Havíem demanat plànols abans de fer el canvi i al ser igual al que estàvem durant tot aquest temps vàrem decidir fer el canvi.

La nostra sorpresa va ser quan en entrar al nou apartament vam veure que era completament diferent de l'esperat –molt més petit i distribuït de diferent forma. A part d’això hi havia un soroll continuo i molest. Era un soroll que variava en tres sorolls diferents segons el moment. Una estona era un soroll com si estiguessin arrossegant un container metàl·lic amb les rodes travades per la vorera, en un altre moment semblava el soroll de les màquines que fan servir els paletes per fer el cimà, que roda contínuament, i en altres moments com si un tràiler no parés de fer maniobres, ara endavant ara enrere.

El trasllat l’havíem fet el divendres a la tarda, en sortir de l’escola d’anglès, i vàrem estar tot el cap de setmana patint i fent gestions a l'empresa de lloguer per si era possible tornar a l’anterior apartament, però solament podíem contactar amb el servei al client, ja que les oficines estaven tancades.

Aquí podeu veure la vista que teníem en aquest apartament, millor que en l’altra, ja que en ser l’edifici de davant de menys altura es veia la torre bessona.

 

 

Mirant més a la dreta es podia veure el skyline de New Jersey al fons.

 

 

I hi havia més llum que a l’altra però al ser més petit, i tenir aquell continu soroll era absolutament impossible d’estar-hi bé.

El dilluns ens van dir que ja no era possible retornar a l'anterior apartament perquè estava arrendat per un altre client. Estàvem negres i emprenyats perquè el plànol que ens havien donat no es corresponia gens, i si haguéssim sabut que era més petit mai hauríem demanat de fer el canvi. Al final vàrem dir que ens notifiquessin si tenien un altre apartament a cares nord. Ens varen dir que el dia 4 de febrer en tindrien un de lliure i aquesta vegada, a part de demanar els plànols, vam dir de veure’l tot i està ocupat pels llogaters. Vam concertar una hora de visita i per segona vegada no tenia res a veure amb el plànol enviat. Vàrem flipar. Però no teníem cap millor opció que acceptar aquest nou apartament que ens oferien si volíem fugir del que en aquells moments estàvem.

 

Donades les circumstàncies de no estar bé a l’apartament i d'haver d’esperar fins al 4 de febrer per tenir-ne un altre, vam decidir avançar un viatge que tenien previst fer a Chicago més endavant i així d’aquesta manera hi dormiríem menys dies.

El motiu del viatge era obrir un compte real a l’empresa Daniels Trading per operar a la CME Group (Chicago Mercantil Exchange) que agrupa els quatre mercats principals de futurs del món, la pròpia CME, la CBOT (Chicago Board of Trade) , el NYMEX (New York Mercantile Exchange) i el COMEX (Commodity Exchange).

Aquest viatge a Chicago també va ser un petit desastre ja que només d'arribar a l'aeroport ens vam enterar que s'havia anul·lat el vol que teníem amb American Airlines, ja que hi havia una tempesta de neu molt forta a Chicago i els avions no podien aterrar. Varem aconseguir un vol amb una altra companyia (United)

 

 

que aterrava en un aeroport diferent –la ciutat de Chicago té 5 aeroports. Vam fer temps com vam poder entretant no arribava l’hora de l’altra vol

 

 

i finalment a mitja tarde arribàvem a Chicago. Tot i aquest retràs imprevist vam tenir sort que l’avió aterrés donat que com podeu veure en aquesta fotografia

 

 

que vaig tirar just sortint de l’avió i hi havia molta neu a les pistes. Un taxi ens va portar a l’hotel i vam poder comprovar pel camí que realment havia nevat molt i també que hi feia moltíssim fred !!!

 

Vam anar a sopar a un restaurant Italià (Italian Village) que tenia molt bona fama i no estava gaire lluny de l’hotel

 

i després ja a dormir.

 

L’endemà (el diumenge) vam decidir visitar la ciutat i donades les circumstàncies del poc temps que teníem en Josep va tenir la gran idea d’agafar un bus turístic i visitar tot Chicago en poques hores, amb un xofer que anava explicant tot el que veiem a mesura que passàvem pels llocs.

 

La ciutat de Chicago l’anomenen la ciutat dels vents. A l’hivern és molt dur viure-hi, ja que hi fa molt fred. És una ciutat molt americana, molt més neta i amb menys transit que a New York però la vam trobar trista i avorrida. Pel que sembla com a positiu tenen importants equips de beisbol i els fans de la música poden gaudir dels famosos clubs de jazz o de blues. També tenen molta fama els seus arquitectes ja que va ser la primera ciutat a tenir gratacels

 

 

i fins fa pocs anys l'edifici més alt del món estava aquí –la Torre Sears.

 

El guia del bus era una persona molt extravertida i no parava de parlar molt ràpid. Ho feia en Anglès i no ens varem enterar de la missa la meitat i això que no va parar de xerrar contínuament, inclús vaig pensar com aquell home tenia tanta energia i si en algun moment decauria…

i no fins al final el tio va aguantar!!! Jo estava morta i esgotada de sentir tanta verborrea i ell tan fresc ja,ja,ja. Bastant curiós aquest personatge li vàrem fer una foto en un moment en que va fer una parada llarga perquè us feu una idea com era.

 

 

La volta va ser molt completa

 

i en poc més de dues hores vam poder veure tota la ciutat de Chicago –la tercera més poblada dels Estats Units, que està a tocar el llac de Michigan, que estava completament gelat, igual que el riu que travessa la població com es pot veure a la fotografia de sota

 

 

Aquí podeu veure un altra dels espectaculars gratacels de la ciutat, amb un parking per cotxes a les primeres plantes.

 

 

Després d’això vàrem anar a un famós restaurant que se suposa que les pizzes eren les millors de tot Chicago, el “Giordano’s” que va ser un dels restaurant pioners de pizza dels Estats Units. Alta vegada hem de dir que de menjar no en tenen ni la més remota idea. Veieu la pizza que fan, gruixuda com un pastel !!!

I després del tiberi en Giordano’s ens vàrem dirigir cap a la Willis Tower (anteriorment anomenada la Torre Sears) que com dèiem havia sigut l'edifici més alt del món, i ara és el segon més alt del EEUU.

 

fotografia tirada al Hall d'entrada

La plataforma d’observació de la torre Sears, s'anomena Skydeck, i es va inaugurar el 22 de juny de 1974, està situada en el pis 103 de la torre, que té una altura de 412 metres i és una de les més famoses atraccions turístiques de Chicago. Ens van tirar unes fotos genials i només per això valia la pena, però desgraciadament es van esborrar sense voler, i només ens va quedar aquesta (darrerament no tenim massa sort !!!

 

 

La tarda la vam passar a l’habitació de l’hotel veient la “Super Bowl” que retransmetien en directe per televisió des de el MetLife Stadium East Rutherford de Nova Jersey, a tocar a Nova York. Jugaven els Broncos de Denver contra el Seahawks de Seatle.

 

 

Quina cosa més avorrida. En prou feines juguen un minut i en passen dos o tres fent anuncis, i així cada vegada.

 

Això explica que aquests americans estiguin així d’estressats. I aquest patiment el fan durar 4 hores !!!

El dilluns al matí vam poder resoldre l’assumpte de l’apertura del compte de Trading

i al migdia vam agafar un taxi cap a l’aeroport. Allà vam tenir la desagradable notícia que el nostre vol s’havia cancel·lat –degut a una tempesta de neu a Nova York. Suposadament era la mateixa tempesta de neu que feia un parell de dies havia caigut a Chicago. O sigui que altre cop vam haver de trobar un altre vol i esperar-nos a l’aeroport fins que sortís –en aquest cas va ser fins a les 9 del vespre!!! Ja deiem que darrerament no tenim massa sort.
 

 

Vam fer temps com vam poder. Vam menjar a les 7 en un restaurant italià de l’aeroport

 

 

i finalment, a l’hora prevista el nostre vol va sortir i va aterrar a l'aeroport de "La Guardia" de Nova York sense cap més ensurt.

 

 

En aquest viatge no vam aterrar mai a cap dels l’aeroports previstos.

Bé, ara doncs estem en un altre apartament: el 416, en un pis més baix i més petit. Això ens ha trasbalsat bastant, tenint en compte que ens havia costat molt trobar aquell apartament, i aquests darrers quinze dies entre una cosa i altra, no han sigut els més agradables de la nostra estància a Nova York. Hem demanat a l’empresa arrendatària que sobre tot ens avisi si queda altre cop lliure el 517, i també el 617, un pis per sobre d’on estàvem que sabem segur és idèntic a l’altra. A veure si la Mare de Déu ens ajuda com fa sempre.

Els carrers del nostre barri segueixen nevats com podeu veure

 

 

 Fins a la pròxima. Petons des de la “gran poma” !!!