UN PARÈNTESI: VIATGE A ESPANYA PER EL VISAT F-1

Vam sortir el diumenge 12 de gener a les 5 de la tarda cap a Espanya

i vam aterrar a l’aeroport de Barcelona a les 6,45 del matí, hora local, del dilluns. Un AVE ens va portar fins a l’estació Figueres-Vilafant i allà la Sònia (una amiga de la Mercè) ens va recollir (Des d’aquí altre cop gràcies! ) i ens va portar la nostra casa de Vilamalla. Vam aprofitar el matí per enllestir algunes coses: fer portar gasoil per la calefacció, mirar com estava el jardí, demanar hora a l’ITV d’un dels cotxes, anar a veure la mare de la Mercè, trucar a l’Ajuntament de Cadaqués, ja que no havíem rebut el certificat de matrimoni, visitar a la veïna que feia pocs dies se li havia mort la filla (41 anys), etc… estàvem cansats, no havíem dormit i el jet-lag es notava.

L’endemà a la 1 del migdia va arribar per correu el certificat de matrimoni que necessitàvem sens falta pel visat (gràcies Verge Maria!). Després de menjar, a les 2 i 1/2 agafàvem el cotxe cap a l’estació de l’AVE per anar a Madrid. El vam aparcar i corrent amb la maleta vam entrar a dins.

Allà ens vam adonar que el ticket que havíem comprat a Barcelona ens l’havien fet amb sortida des de Barcelona i per tant no teníem billet per fer el trajecte Figueres-Barcelona. Vam preguntar si el podíem comprar a dins el tren i ens van dir que la normativa no permetia passar sense ticket. Vam anar a la taquilla i una noia ens va dir que ja estaba tancada la venda per aquest tren. Afortunadament una altra noia li va dir que fes “no se què” i ens va imprimir els bitllets!

Els del control del passatge de l’entrada van trucar al conductor del tren perquè ens esperès. Vam pujar a l’andana i vam entrar al tren per la primera porta que vam trobar i al cap de pocs segons va arrancar i passant d’un vagó a l’altra ens vam situar al nostre seient.

Al arribar a l’estació de Sants vam fer el canvi de lloc i ens vam assentar als seients escrits en el bitllet que el dia anterior havíem comprat a Barcelona –el 6C i el 6D del vagó 7.

Nota: Aleshores encara no ens havíem donat que aquests bitllets que portàvem efectivament tenien sortida a les 3 de la tarda, però no de Figueres sinó de les 3 tarda de Barcelona, i per tant eren d’un altre tren.

Quant portàvem uns minuts en els nous seients ve un senyor i ens diu que estem asseguts al seu seient, el 6-C afegeix. Per demostrar-ho ens ensenya un bitllet imprès via Internet. Nosaltres busquem els nostres bitllets –impresos a taquilla, i veiem que un d’ells també posa 6-C i l’hi ensenyem per que ho vegi.

         - Aquests d’Adif no se qué fan –dic jo. Han posat 2 bitllets amb el mateix número de seient. Miri el mateix que Vostè. Així anem de bé a Espanya –afegeixo.

L’home resignadament ens diu que no hi cap problema i s’asseu al seient del darrera.

Al arribar a Tarragona una noia d’origen sud-americà em diu que estic assentat al seu seient i m’ensenya el bitllet. Jo li ensenyo el meu.

          - A este señor de aquí detrás le ha pasado lo mismo –li dic a la sud-americana, assenyalant al senyor de darrera nostra.- Por lo visto han emitido varios billetes con idéntico número de asiento.

I aixi sense saber-ho anàvem fent assentar a la gent en altres llocs, i nosaltres que anàvem sense bitllets vàlids tan tranquils.
 

Passat Zaragoza ens vam adonar de l’equivocació. llavores ho vam entendre tot. Tota aquella gent que ens havia estat dient que estàvem en el seu asiento tenien raó: “tierra trágame”. Afortunadament ningú més va venir a molestar-nos més i el revisor tampoc, i vam arribar a Madrid.

 

 

Un Taxi ens va portar al Hotel Barrio de Salamanca, que l’havíem reservat aprop de l’ambaixada americana. Vam anar a sopar a un restaurant del mateix carrer. Vam menjar molt bé i a bon preu. El vi, una botella sencera d'un Rioja ens va costar 16€, que comparat als 14 dòlars d’una copa a NY estava tirat.

Al dia següent després d’esmorzar ens vam presentar a l’ambaixada USA.

 

 

Vam passar els controls de seguretat i vam anar passant per diverses finestretes fins arribar a la darrera, la de l'entrevista. Un noi molt amable em va preguntar “¿Porqué quiere estudiar inglés?”. I jo li vaig respondre

             - Cuando terminé la carrera de Empresariales fui a Inglaterra ya que quería estudiar inglés, pero…

La Mercè s’em va quedar mirant amb la pregunta dibuixada a la cara de “no em diguis que li fotaràs aquest rotllo”. I efectivament li vaig explicar la pel·licula del perquè no vaig poder estudiar Anglès quant era jove, i en acabar el noi em diu:

             - Bien, tiene el visado concedido. Ahora vamos a por Usted –afegeix dirigint-se a la Mercè.
Va mirar la seva documentació sense fer-li cap pregunta i també li va concedir el visat. Vam tornar cap a Figueres el mateix matí

i l’endemà, que feia un dia fantàstic vam poder relaxar-nos dinant al 1869 de L’Escala

Els passaports amb el visat van arribar l'endemà, gracies a què havíem demanat que ho enviessin urgent per MRW, i ens l’havien concedit per 5 anys !!!

El dissabte, teníem el desitjat dinar per celebrar-ho al Restaurant la Barca de Bescanó, a on vam poder menjar cargols, peus de porc i inclòs calçots !!!

Ens ho vam passar més que super bé! Gràcies Xon, Leo i Empar per organitzar aquesta agradable trobada!!!

Després ja només ens va quedar temps per fer un dinar el diumenge amb la mare de la Mercè, enllestir algunes coses el dilluns i el dimarts agafar altre cop l’AVE cap a Barcelona.

Portàvem ja 10 dies a la nostra mai prou apreciada terra catalana i per moments es feia difícil deixar altre cop la casa, les amistats i la seguretat de la vida que tenim aquí i fondrens a la fredor i la insensibilitat que es viu en una ciutat com Nova York. Ja havíem parlat que volíem estar el mínim de dies a Espanya per tal que no s’ens fes difícil la retornada. Altra vegada estàvem en marxa i aquests moments de nostàlgia i melancolia van anar desapareixent. Passa com fer gimnàs o anar a corra que costa molt arrancar però la meitat de l’esforç està fet un cop entres dins el gimnàs o fas els primers 200 metres.

Vam dormir a l’Hotel Barceló Sants

 

i així l'endemà de bon matí, amb un cop de taxi, estàvem a l’aeroport de Barcelona.

No hi vam trobar bones notícies. Hi havia hagut una nevada forta a Nova York i l’avió que ens havia de portar encara no havia arribat a Barcelona i per tant ens va tocar esperar.

 

 

L'avió finalment va sortir amb un retràs de 3 hores i pico. Vam tenir algunes turbulències en el vol i la Mercè va arribar ven marejada a Nova York. Després per afegir-hi més molèsties vam haver de passar un segon control de passaports i per tant esperar en una oficina annexa una bona estona mentre comprovaven que tot estava en ordre. Després vam recollir les maletes, que amb aquests retràs estaven donant voltes totes soles a la cinta, i encara a continuació passar el control de l’aduana, i ja finalment vam poder sortir a on hi havia els taxis. Com dèiem estava tot nevat i feia moltíssim fred i suposo que per aquests fets hi havia una cua enorme.

 

 

Vam trigar ¾ d’hora per aconseguir un taxi. Finalment només ens quedava el trajecte del taxi (¾ d’hora més) fins al nostre apartament. Vam arribar esgotats i la Mercè ven marejada, és trobava fatal. El mareig de l’avió, el fred que va passar esperant el taxi i tota la moguda del viatge li va passar factura i sense desfer la maleta va haver d’anar al llit. A l'endemà tenia més que clar que no podia anar en barco a Ibiza!

Penseu bé els que vulgueu venir a Nova York. És una pallissa grossa!!! … i l’arribada no la fant gaire agradable aquests americans!

Avui (dijous) hem anat a l’escola i així entrem altre cop la normalitat a la ciutat. Pels dies vinents tenim alguna novetat. Per exemple demà divendres canviarem d’apartament, anem del 517 al 604, de la cara nord d’edifici a cara sud, i per tant el sol entrarà a les finestres. Ja us anirem comentant !!!

LA MARE DE TOTS ELS FORMULARIS, I EL FI D’ANY.

Fa unes setmanes vam demanar a l’escola que ens diguessin com podíem aconseguir el visat d’estudiant, l’anomenat F1, per poder quedar-nos més temps un cop acabat el visat de turista que tenim –se’ns acaba el 12 de gener, i hem de viatjar a Espanya en aquesta data. Hem estat preparant els papers per poder concertar el dia de l’entrevista a la embajada USA. Mai de la vida hauria pensat que costava tant omplir la paperassa!!!

Us explicarem per sobre tot el que hem hagut de fer i el que ens queda per fer per aconseguir el desitjat visat F1 d’estudiant.

Primer ens vam haver de matricular en un altre curs d'Anglès més intensiu, que començarà el pròxim mes de febrer, i el divendres passat l’escola ens va donar el document anomenat i-20, que ens permet endegar el procés per aconseguir el visat.

 

Després amb aquest document i-20 pots obtenir el document i-901, que et serveix per pagar la tassa SEVIS (200 $) – es fa a través d'Internet i és resolt amb 1 hora de remenament aproximadament.

 

Un cop tens aquesta tassa pagada pots començar a omplir el formulari DS-160, que ja s’ha guanyat el nom a Internet de la “Madre de los Formularios” pel complicat que resulta omplir-lo.

 

 

Aquest document forma part del nou sistema endegat pels EEUU a partir del juliol d’aquest any 2013 per donar els visats.

Vaig estar (Josep) tota la tarda del dissabte i la tarda del diumenge per omplir-lo. Et demanen tot l'inimaginable sobre un mateix, ja que a part de les dades bàsiques: adreça, nº passaport, nom de la parella, etc… demana tot tipus d’informació personal, des de les dades dels pares, passant per la informació de les escoles on vas estudiar –amb les dades d'inici i final dels respectius cursos, seguint pels estudis universitaris que vas fer, tota la informació sobre la mili –on la vaig fer, a quin cós estava, quin grau militar tenia, demanen també les associacions de tot tipus a les que estat inscrit, les feines que he tingut –amb adreça, telefon i nom i cognoms dels meus supervisors, seguint pels llocs que he visitat a l’estranger els darrers 5 anys, les vegades de tota la meva vida que he viatjat als EEUU, amb les dates en què ho vaig fer, també gent de contacte que tinc als Estats Units, dades de persones d’espanya que puguin confirmar que vui estudiar Anglès a USA, etc, etc, etc… inclòs em demanaven si era d’alguna tribu!!!!
 

Al final si havia de posar una fotografia, que em vaig tirar a través del Skype, i aconseguir que la aplicació web l’acceptés com a bona, ja que inclòs la fotografia havia de complir uns determinats requisits, i a la tercera o quarta fotografia finalment vaig aconseguir que fos acceptada com a bona.

I després vam haver de fer quelcom semblant amb la Mercè–ja que ella consta com a parella del F1 (el seu visat serà un F2). I un cop arreglat això ja podíem anar a fer el pagament d’una altra tassa i un cop fet això concertar cita per la revisió de la documentació

que hem de fer, presentant-nos físicament a una entrevista a Madrid, ja que a Barcelona no es pot fer!! La tenim el dia 15 de gener a les 9,15h. del matí –o sigui haurem de dormir a Madrid forçosament, i allà parlar amb algun funcionari de l'embaixada americana que revisarà el nostre expedient i ens farà les preguntes que cregui pertinents -en Anglès (of course) per veure si soms aptes per rebre el visat.

I tota aquesta moguda de paperassa amb el cap d’any al d’amunt. El dia de cap d'any, al gual que a Madrid la gent va a la Plaça del Sol, a Nova York van a Times Square, on no hi cap ni una agulla. I allà ec comptes de campanades esperen que baixi una bola metàl·lica que anuncia el nou any.

 

 

La tradició ve de l’any 1907, quant el diari The New York Times tenia les seves oficines entre el carrer 42 & Broadway, i el seu director va encarregar la construcció de la primera bola, per celebrar la arribada del nou any. Des de les hores més d’un milió de persones assisteixen a aquest esdeveniment que es televisa per tot el món.

El dia de fi d’any a les 6 la tarda pujen la gran bola de Times Square a un pal i 6 hores després, a les 11:59PM, quant falta exactament un minut pel final d’any, la bola comença a baixar el 23 metres fins a arribar a l'altura del carrer.

 

 

Tota la gent a les hores va aplaudint i cridant i quant la bola arriba al final, just a les 00.00 hores, s’encent un enorme cartell lluminós amb el número de l'any. En aquest moment una impressionant pluja de confeti cau sobre Times Square i les multituds cridant i aplaudint es desitgen un nou any.

Nosaltres no hi vam anar, ja que no ens agrada estar entre tanta gent, i vam anar a sopar a un restaurant del nostre barri. Va ser un petit desastre, ja que ens van tocar les 12 i encara haviem de menjar el tercer plat (era un menú especial). Les postres no les vam tenir a la taula fins la 1 de la matinada. Així doncs, hem decidit que repetirem la festa que no vam tenir, aquest cap de setmana, en el rooftop de l’hotel Standard del carrer 14 que ens va agradar molt.

Aquests dies nadalencs ens han passat volant -ja que la ditjosa paperassa ens ha tingut bastant entretinguts 

 

Dels 2 dies de festa, un que feia bó vam anar a correr pel Hudson River Parc i un altra ens vam quedar al gimnàs del nostre mateix bloc d’apartaments

També van anar a comprar al NoHo, al carrer Broadway, on hi ha alguna botiga que ens agrada. 

Ah!, parlant de compres. En una botiga del carrer Bleckeer hi havia un formatge de la Garrotxa

 

 

i al mercat de l'estació Grand Central aquest matí hem trobat l'oli d'oliva "Dauro" de Torroella de Montgrí !!!

 

També hem anat descobrint nous llocs per esmorzar dins el nostre barri com aquesta cafeteria del carrer Bleckeer

 

I parlant del barri, que això no ho havíem comentat. El West Village té una zona gay i lesbiana molt coneguda al carrer Cristopher Street, ja que va ser en aquest carrer, concretament al número 53 on van tenir lloc els disturbis de Stonewall, que van marcar l’inici del moviment dels drets gays. La cosa va anar així: a la matinada del 28 de junio de 1969 es va fer una redada policial al pub “Stonewall Inn” i la reacció a aquests fets va provocar que fos la primera vegada a la història que es lluités contra un sistema que perseguia als homosexuals, i va ser el catalitzador del moviment modern pro-drets LGBT als Estats Units i a tot el món.

L’estació Grand Central es molt coneguda per la quantitat de películas que si han filmat. Era comú a Nova York quedar amb la gent al rellotge que podeu veure a la fotografia 

Les fotografies han quedat molt fosques i no s’aprecia prou bé l’espectacularitat que té aquesta estació

que aquest any celebra el seu centenari

 

i a moltes botigues, ja que és un punt de visita obligada pels turistes, però també hi ha un petit mercat –tipus Boqueria de Barcelona, on hi va a comprar la gent de la zona.

Ens hem quedat a dinar al restaurant més antic que té l’estació: una ostreria.

Per descomptat hem menjat una dotzena d’ostres amb un bon vi, que això no s’ha de desaprofitar mai!!!

M’endescuidava de comentar que abans d’ahir va caure una forta nevada a la nit. La Mercè va gravar aquest video des de la finestar de casa amb el mobil perquè ho veieu:

 

 

L’ajuntament de la ciutat ràpidament va posar en marxa el seu servei de neteja i al mateix matí es podia caminar perfectament per les aceres.

I tambè els cotxes circulaven bé pels carrers, demostran altra vegada que aquesta ciutat no s’atura mai.
 

Bé, això es tot, que tingueu un molt BON ANY 2014!!!