QUEDA MENYS PER TORNAR A CASA

Els mesos van passant, ja estem a juny o sigui que d’aquí a poc tornem cap a casa. Vam venir quan era Rei en Joan Carles i tornarem quan ho sigui en Felipe. Des d’aquí no seguim gaire la política però per descomptat ens hem assabentat de l’abdicació del rei. També hem seguit les Eleccions Europees però no hem pogut votar. Ha sigut la primera vegada a la meva vida que no he votat en unes eleccions i estic molt empipat. Inclòs quant vam fer el Camino de Santiago que anàvem amb una motxilla a l’esquena vam votar, però aquest cop ha sigut impossible, i la culpa és del Govern d’Espanya que igual que fa aeroports a on no aterren avions, autopistes on no passen cotxes i trens d’alta velocitat que no tenen passatgers, també té obertes ambaixades i consolats que no donen servei als seus nacionalitzats. Us ho explico:

Quant vam arribar a Nova York, un cop vam tenir una adreça fitxa (el nostre apartament al 600 de Washington Street) ens vam anar a inscriure al consolat espanyol de Nova York

 

(que ocupa dues plantes d’un edifici del carrer 58), fent tota la paperassa, que no era poca, doncs havies de proporcionar fotografies, passaport, DNI, telèfon, e.mail, etc. Teòricament aquesta inscripció servia per què en cas d’alguna urgència se sapigués que estaves en els Estats Units i et puguessin repatriar, i també per descomptat teòricament servia per poder votar per correu. Doncs bé, no hem rebut res de res per poder votar, siquiera un e.mail. Així anem a Espanya, una vergonya.

Després s’estranyen que “Podemos”, en 4 mesos d’existència tregui un milió de vots. Per cert abans de marxar als EUA vaig intentar crear el “Partido Escoba” per escombrar els polítics –es a dir fer-los fora del país. Podeu veure el projecte que pretenia aquí: http://elpartidoescoba.blogspot.com

Ara m’ha agradat molt veure que “Podemos” compleix el 85% del que proposava fer en “El Partido Escoba”, ja que amb l’únic que diferim és amb el tema de la monarquia i poca cosa més.

El cap de setmana passat vam visitar el museu dels atantats de l'11 de setembre del 2001 quan només feia quinze dies que l’Obama havia inaugurat.

 

Li han posat el nom de “Museum 9/11” i la primera setmana només el podien visitar familiars i persones relacionades amb les víctimes, i a partir de la següent setmana l’obrien al public en general, així que vam ser dels primers en veure’l.

 

 

Per fer el museu han cobert el forat que hi havia una vegada retirades les runes d’una de les dues torres,

 

 

i han anat posant fotografies de l’atentat, material divers recuperat dels edificis, objectes personals de les víctimes i dels bombers que van ser-hi, etc… 

fent allò que abans es deia dels catalans i que ara s'escau més als americans: “de les pedres en treuen pans”.

 

I la memoria d’un sagnant atac terrorista queda presevada per sempre,

al mateix temps que l’orgull nacional i patriòtic perviu en aquest museu,

al igual que han anat fent des de fa molt temps, tal com es pot comprobar en moltes de les festes que tenen. Per exemple el “Memorial Day”, que honora la gent morta en totes les seves guerres, que queia precisament aquest mateix  diumenge que visitaven el museu, i es notava pel gran nombre de militars que es veien pels carrers. També tenen el dia de la bandera (Flag Day), que celebren el 14 de juny, el dia dels veterans (Veterans Day) l’11 de novembre o el dia del atac a Pearl Harbour dels japonesos que va provocar que els americans entressin a la II Guerra Mundial, que celebren el 7 de desembre. El museu está ben fet i els vigilants procuren que la gent no faci gaire rembobori,

doncs hi ha haver polémica quant van dir de fer-lo, doncs els familiars de les victimes no hi estaven gaire a favor, ja que no volien que es fes cap construcció en aquest lloc que el veuen com un mena de cementiri, ja que molts dels cosos dels morts mai es van arribar a recuperar de les runes, esmicolades en mil trosos, fins el punt que ara les peses més grans que es van poder recuperar formen part del museu, com ara una de les antenes que hi havia al teulat d'una de les torres

 

o un dels camions de bombers aparcat aprop d'un dels edificis

Vam signar en una mena de pantalla, solidaritzant-nos amb les víctimes, ja que nosaltres ens vam casar un 11 de setembre, i pocs dies després estaven a dalt d’una d’aquestes torres veient la increïble panoràmica de tot Nova York, això però va ser al 1995, 6 anys abans de l’atentat

poc abans de sortir.

Ja que ens queda poc temps per tornar cap a casa, ens hem proposat visitar els llocs que havien quedat pendents. Un d’ells era el museu de la immigració situat a State Island i de pas veure l’estàtua de la llibertat de més alevora.
 

Així doncs el diumenge al matí vam agafar el metro en direcció al barri de Batery Park i després de comprar els tickets vam passar pel control de seguretat. Els americans segueixen tenin neurosi en els atentats terroristes i el control era semblant al que fan els aeroports.
 

Vaig tirar la fotografia que veieu, però un policia em va dir que estava prohibit tirar fotografies i que havia d’esborrar-la.

La visita a l’estàtua de la llibertat és una excursió obligada pels turistes, però és un pèl farragosa de fer per diverses raons, ja que solament hi ha una companya que fa el servei, és a dir es un monopoli, i això es nota bastant en el servei que ofereixen, que sense ser dolent et fan sentir als visitants com si fossin una mena de xais, que van movent per diferents tancats metàl·lics. Finalment després d'esperar-nos a dalt el vaixell una estona ens vam distanciar de la costa de Manhattan.
 

La visita a l’estàtua de la llibertat és una excursió obligada per tots els turistes però és un pèl farragosa de fer per diverses raons, ja que solament hi ha una companya que fa el servei, és a dir es un monopoli, i això es nota bastant en el servei que ofereixen, que sense ser dolent et fan sentir als visitants com si fossin una mena de xais, que van movent per diferents tancats metàl·lics.

Un altra complicación d’aquesta excursió es que en estar el museu de la immigració en una illa diferent de la qual es troba l’estàtua de la llibertat has de fer dos transbords.

Vam fer doncs la primera parada a Liberty Island amb visita guiada mitjançant audiòfons i ens vam tirar l’obligada fotografia,

i després ens vam dirigir altra vegada cop als molls dels vaixells per agafar el que ens portaria a la següent illa.
 

 

 i després de fer l’obligada cua del “xais” vam pujar a dalt de l’embarcació,

vam pujar a dalt de l’embarcació, i poc després sortíem en direcció a State Island.

El museu de la immigració és molt interesant, ja que per aquí, al llarg de diferents segles, van passar la majoria dels immigrants que procedent sobretot d’Europa van colonitzar aquestes terres.
 

Així abans que la gent pogués entrar als EEUU i trepitjar els carrers de Nova York, primer els hi feien una revisió mèdica per tal que portessin malalties al país. Si tenien la desgràcia de ser sospitosos podien passar-se setmanes o inclòs mesos en algun llit d’aquestes instal·lacions,
 

si és que no tenien la mala sort que fossin repatriats al seu país d’origen.
 

Aquesta darrera possibilitat va passar a un 1-2% dels immigrants, és a dir a prop de 400.000 persones.   
 

Vam comprobar en unes plaques si algun Montalat havia immigrat als EUA però no em vam trobar cap.

 

Un cop retornats a Manhattan vam pujar fins al nostre apartament tot passejant pel lloc on anem a corre, el Hudson River Park.

Pel que fa al dia a dia, la Mercè segueix a l’escola de sempre, al carrer 36, que no havíem comentat, es troba en el barri de la moda, el “Fashion District”, encara que no té de “fashion” en el sentit que li donem nosaltres però que es veu per un munt de plaques posades sobre la vorera, i algunes escultures escampades per alguns carrers.

 

La meva actual escola es troba uns carrers més amunt, al carrer 41, en ple Times Square, una de les zones més turístiques de la ciutat.
 

 

Ens sentim molt bé al nostre barri. De fet l’altre dia li deia a la Mercè que si no arribem a estar al “Village” no se si hagués estat bé a Nova York, doncs hi ha moltes zones que no m’agraden per viure-hi.

 

 

Els diumenges seguim anant a esmorzar a la cafeteria Angelique,

 

 

a missa a l’església a tocar el carrer Bleeckert, on l’altre dia ordenaven a un capellà d’origen italià,

 

i els caps de setmana sobretot dinant i sopant en algun dels molts restaurants que hi ha al West Village, que ara tenen les terrasses obertes.

 

És tot fins ara. Abans de retornar a Espanya volem visitar com a mínim una colònia Amish (previst el dia 14 de juny) i el Hamptons (el 17 de juny), la zona “pija” per dir-ho així, on van els de "Newyorkers" els caps de setmana.

Petons ben forts !!!